Ho prendré tot d'una prespectiva més real, així com vingui...
Avui la neu ha entrat dins el nostre camp de visió sense avís previ, i tots els paisatges verds han tornat blancs. Sembla que el verd necessitava una mica de fred, de realitat, per adonarse'n del que realment som, és. És l'eterna pregunta, amic meu. Estem sols, molt sols. Arribam sols al món i en marxam també sols, ja ho diuen. Avui era dissabte i tampoc hi eres, clar. He fet algunes coses per entretenir el meu pensament, ja saps, simplement actes insignificants per no recaure en que, com he dit, avui era dissabte i tampoc hi eres. Però has vingut tu i t'has assegut a la butaca de nou, amb el jerséi negre, aquells texans que tant odiaves (odies) i els leds verds. Avui no has dit res, ni t'has immutat. Et mirava i no m'ho creia un altre cop, un altre cop... Les teves mans, els teus braços tan abraçables i el teu somriure mirant al terra encara ressonen dins meu. No he pogut fer res perquè te n'anassis, i encara ets aquí. Aprofitant que et quedaras tota la nit rere la persiana, observant-me mentre dorm, vull dir-te que estem sols. Tu i jo, estem sols. Tots ho estem. Al capdevall som nosaltres els qui hem de prendre les decisions, els qui hem de viure això som nosaltres. No val dir allò de "jo no volia...". Un cop has dit no, has negat alguna cosa, confia amb aquest no, dóna-li suport amb el pas del temps. Un no significa pèrdua, però alhora guanys. Jo intento acceptar i interioritzar el teu no, i confiar en el teu jo passat que ho va decidir. Ho intento, cada dia, creu-me, però no m'ho empasso encara. Veig guanys tal volta, que algun dia apreciaré, però de moment el teu no sona dins l'habitació cada cop que vens i t'asseus a la butaca. Res més, tan sols que, si has de quedar-te tota la nit, agafa la manta i tapa't, que l'habitació és freda.
Na Júlia no escriu perquè ho sentis, escriu perquè omplis les paraules.
No hay comentarios:
Publicar un comentario