Viure

i estimar, viure i escriure, viure i pensar, viure i caure. Són conceptes inseparables, que irremediablement hem après a associar plegats. Al principi tot costa, vull dir, al principi et costa entendre com aquell pot estimar a n'aquell altre, com una persona pot canviar tantes coses, com pots arribar a odiar a algú, i sobretot, ens costa veure i esbrinar quin és aquell ingredient meravellós de la vida que fa que, quan caiem, aparegui la llum i ens digui un "segueix endevant", un "no s'acaba aquí, això de viure". I tant que no, l'únic final possible és la mort, per tant, ens haurem d'anar adaptant a les adversitats del dia a dia. Avui semblen tormentes amb llampecs interminables i mortífers, però tal volta (segur) demà, o demà passat, o d'aquí vint anys, mirarem arrere i sabrem treurer-lis el suc a n'aquelles tormentes, sabren com fer-ho per a la pròxima poder treure el paraigües a temps o simplement deixar que ens mulli la pluja, però amb la certesa de que a casa ens espera algú amb roba eixuta i amor interminable. Així de simple sembla, i així de complicat i confús és.

Peace.

Gotetes

T'ho diré com millor se
com a casa m'han dit sempre
amb un filet de veu
i allà on ningú ens pugui veure

No vull ser si tu no ets
i sense tu no m'hi se veure
als llindars d'aquesta vida
fent nostre el dia a dia

Quinze, vint o trenta anys
m'és igual si tan sols tres dies
jo amb tu em perdria
si fes falta tota una vida

T'ho diré com millor se
com a casa m'han dit sempre
amb un t'estim sincer
i aquests versos que el presenten.


Peace.

r

He decidit que et miraré els vespres per la finestra, i que no deixaré que te'n vaigs. També he considerat que estaria be abraçar-te a totes hores. He optat per no reprimir als meus sentits, per deixar-los fer i desfer el que vulguin. Tot i així no permetré que em guanyis tan fàcilment, m'esforçaré a fer veure que no em llevo cada matí pensant amb tu, i que no recordo de quin color eren els teus ulls, ni tampoc la olor que feies. Encara que, pensant-ho bé, no seré capaç de reprimir l'abraçada després de tants (han semblat tants) dies fora dir-te un t'estim a cau d'orella. Perquè tu ets dia i nit, ets carrers plens de gent, ets petons interminables, ets. I jo soc, amb tu. Som nosaltres, dos cossos que es troben, que no s'amollen, que es desitgen, que s'estimen.

Peace.

Verds

Avui m'he llevat enyoran-te
m'he llevat estant segura d'estimar-te
i mentre ocells volàven
han vengut quatre versos
a ensenyar-me com fer-ho
per escriure i imaginar-te
dins els meus llençols
abraçant-me
escrivint per dintre meu.


El cel és ben blau
quasi tant com aquesta tinta
que et recorda i et fa present
dins un espai ple de llum verda
com els camps de vora casa
com les teves dues esferes
que ara resten a l'altra banda d'aquest Mediterrani
impregnant de verd els carrers
i, per qué no? 
Tot el globus terraqui.


T'estim

07:22

Somio amb tu cada nit, n'estic segura. Somio que ens perdem plegats i ens estimam en llocs desconeguts. Però, mai recordo què feiem. Mai recordo què feiem, on anàvem i què ens deiem. Deu ser que, just l'instant en que obro els ulls, és quan començo a somniar de veritat.

Peace.

Green

Llum. Fa dos mesos arrere parlava de llum, de llum de colors, que volia trobar-la. Volia que algú pintàs la meva llum blanca d'algun color meravellós. A vegades no la veim, com vaig dir fa dos mesos. A vegades costa imaginar-la, i fins i tot olorar-la. Però de sobte arriba el verd i l'impregna, traçant un nou capítol, noves sensacions i nous espais on il·luminar. Traça'm, il·lumina'm, amb els teus verdíssims.

Peace.

Paradise

Hi ha infinites tipologies d'estimació, infinites. Estimam a algú just l'instant en que ens adonem que ha canviat esquemes en la nostra vida, quan ens treu problemes d'enmig, quan sempre és allà i quan ens aconsella. Estimar és gran, és majestuós i ple. És un t'estim que ho canvia tot, que ho omple tot, que fa brillar els astres que ens envolten tan sols per nosaltres. Són aquestes sis lletres i un apòstrof que, en sortir expulsats per l'aire dels teus llavis, capgiren el món.

Peace.