Viure

i estimar, viure i escriure, viure i pensar, viure i caure. Són conceptes inseparables, que irremediablement hem après a associar plegats. Al principi tot costa, vull dir, al principi et costa entendre com aquell pot estimar a n'aquell altre, com una persona pot canviar tantes coses, com pots arribar a odiar a algú, i sobretot, ens costa veure i esbrinar quin és aquell ingredient meravellós de la vida que fa que, quan caiem, aparegui la llum i ens digui un "segueix endevant", un "no s'acaba aquí, això de viure". I tant que no, l'únic final possible és la mort, per tant, ens haurem d'anar adaptant a les adversitats del dia a dia. Avui semblen tormentes amb llampecs interminables i mortífers, però tal volta (segur) demà, o demà passat, o d'aquí vint anys, mirarem arrere i sabrem treurer-lis el suc a n'aquelles tormentes, sabren com fer-ho per a la pròxima poder treure el paraigües a temps o simplement deixar que ens mulli la pluja, però amb la certesa de que a casa ens espera algú amb roba eixuta i amor interminable. Així de simple sembla, i així de complicat i confús és.

Peace.