Avorreixo

No tenc un tiet que va pilotar un avió a la guerra de Corea. Tampoc cap carta de le Guerra Civil Espanyola on es narrin les desavinences d'algun familiar perdut. Mai he vist a algú i he sabut que d'ell m'enamoraria. Puc contar amb els dits de les mans els cops que escric alguna cosa que de veritat valdria la pena escoltar. Els textos deixen gran cosa que desitjar, el meu lèxic és reduït i repetitiu. No em ve al cap la darrera cosa estúpida que he dit, però sé ben cert que n'he dites moltes. Ara mateix em preguntes la capital d'Estats Units i jo et diré que és Nova York. Em fa mandra treure les mans per escriure això al teclat, avui l'amibent és gèlid. Hi ha mil aspectes més que ara no em venen al cap (m'encanta l'olor a gespa acabada de tallar) pels quals significo, i a vegades no trobo manera de veure'ls, vés per on.


Peace.

Semicossos

M'agrada que em llegeixin
d'adalt a baix
per tots els costats
navegant dins el meu cos
buscant algun tresor


Ara tothom escriu
per ser el primer que ho diu
per ser exclusiu
i en realitat
tot està premeditat


Inventam nous paràmetres
als quadrats els feim triangles
als cabells ens hi posam rastes
que es desfan
i anam filant


Som tan i tan petits
quasi ni existim
com el dia sense nit
indefens dins l'univers
entre astres gegantins

Peace.

On sigui

Vull que m'ho diguis,
que ho cridis al vent
i les paraules rompin gratacels


No en tenc cap dubte
que tu ets qui m'ho ha de dir
i ningú més, creu-me que sí


Si fes cap falta
pujaré fins a la Lluna
a buscar-te dins la fosca
a mirarar-te i no veure't


I ara sí, amb peus a terra
caminaré cap a la llum
per trobar-te dins aquesta
espera'm, no sóc molt lluny

Peace.

3126 (3-1+26 són 28)

Jo et seguesc escrivint, cada dia, interiorment. Jo et sento aquí, molt a prop, com si el teu aroma fos dintre la meva cambra. Potser tu no ho notes, però una part de tu resideix dins de casa. Tal volta són els teus ulls, o les teves mans, o els teus llavis... tant de bò poguessis estar-hi tu tot sencer, abraçant-me com mai ningú ha sabut, tant de bò m'il·luminàssin els dos leds verds que tens. Jo t'escric, i les meves intencions són no deixar de fer-ho.

T'estim.

-

Petita, quasi inexistent. Envoltada d'endolls, cables i monitors, connectada a mil xarxes socials, escoltant mil cançons diferents, em sento tan i tan petita. És sensació de buit a la panxa, com si res fes falta i tot fos sobrer. És tan sols avui, potser, que els núvols m'han empaitat tota la tarda, voltant pel meu cap. Ara mateix no n'entenc de res, no sé res ni vull saber res de ningú, tot em fa mandra i sembla llunyà. Llunyà, és la paraula. La realitat està distorsionada i llunyana, molt lluny de mi. Et necessito. Necessito que estiguis aquí, fent-me tocar de peus a terra, mirant-me als ulls. Necessito sentir el teu aroma, el teu tacte suau. I no hi ets. 


Peace.

Dama de la nit i el vent

Deu ser que avui m'ho has demanat
o que la poesia al meu cap ha arribat
I mira, sí, t'escric unes pobres línies 
per agraïr-te que tu em dones
tot el que altres mai podrien
ni en vint mil vides


Hem rigut, plorat i caminat
juntes filam el camí que d'aquí uns anys
esper poder acabar al teu costat
Hi ha hagut entrebancs i malentesos,
moments de glòria inexplicables


Gràcies a tu he resolt enigmes mai resolts,
però sempre me'n quedarà un de pendent:
tu, dama de la nit i del vent
que un bon dia, em robares el ceny


És bastant pobre, però m'agrada, ets tu en poesia. T'estim molt

sense títol

Rarament t'ho dic però avui és un dia d'aquests, més alegre que els demés, on vull escriure't per tot (no només dins el meu cor). Vida meva, em fas feliç, i pocs ho fan tan bé com tu. Llavors, vine amb mi al paradís que les coses aquí són molt més amenes. A vegades sorgeixen dubtes, lògic si escoltes als qui... bé, als qui no n'entenen vaja. Obviant-ho tot, no em vull oblidar de dir-te que gràcies al teu amor, a mi, em sobra la resta.


T'estim

Si tot fos tan fàcil com...

A vegades és tan fàcil com escriure't per dibuixar el teu cos entre els llençols. Només cal imaginar-te aquí de cos present, clucar els ulls i llestos, el bolígraf adquireix connexió directa al cor mecànicament. Totes les coses haurien d'esdevenir tan simples. El món seria completament lliure de prejudicis i conflictes. En moments de prendre decisions importants, l'individu clucaria els ulls i s'instal·laria la connexió dins el nostre sistema nerviós, fàcil. Seriem (som) éssers que es guiarien pel cor. Així tots entendriem les situacions dels demés i ho tendriem en compte per prendre les nostres. Tot prendria un caire més humà i col·lectiu i, és clar, també sorgirien injustícies (que serien resoltes amb el cor). Veus? Si tot fos tan fàcil com escriure't...

Peace.