Instant efímer

Pols. Això és el que sóc just l'instant després de penjar-te el telèfon. Instant efímer que mir de prolongar el màxim de temps possible. Sóc pols, em sento com la pols que es deixa arrossegar pel vent, i tu ets el meu vent. Vull volar, enlairar-me amb tu i gràcies a tu. Els peus gairebé no noten el terra i la ment ha abandonat el món físic. Un fil telèfonic ha transpassat i trencat les barreres dels dubtes i la por, vés per on.

Peace.

microsegons

Plou (i no fa sol)
rellisquen
les gotes
len
ta
ment
[som tu i jo dins l'aigua
fent d'aquesta un món etern
Roden
els pneumàtics (dels cotxes)
sobre l'asfalt
len
ta
ment
[som tu i jo al carrer
mirant com passen els trens

mmrs

Milers d'estrelletes sobre nostre, sembla que s'hi hagin acomodat, i no se'n vulguen anar d'aquí. Mai un sostre havia vist tantes coses, mai un aire havia compartit tants records. No volia parar de mirar-te, i de dir-te que vull estimar-te, més que mai, que no en tenc cap dubte. Relliscàvem l'un sobre l'altre, fora cap pressa. Els ulls verdíssims em miraven, no sabia on ficar-me per no menjar-te a petons. Entrava aire fred per la finestra, havia arribat l'hivern, nosaltres férem arribar l'estiu.


Peace.

(T')escriuré

Escriuré quelcom. Escriuré per a ell, per a que miri les paraules i les ompli. Sí, escriuré tan sols per a ell. Escriuré com ens mullàvem sota la pluja i deixaré clar que no volia estar enlloc més. També descriuré com ens abraçàvem i com ens miràvem, tot i que les paraules no són dignes de fer-ho. Deixaré escrita l'enyorança dins l'espai cibernètic, i també miraré de redactar tots i cadascun dels dies plegats, totes i cadascuna de les paraules. I, plegats, llegirem aquest escrit, i, plegats, omplirem fins al darrer espai en blanc entre les paraules amb felicitat.

Peace.

Clock

El va mirar. Ella el va mirar a ell, i es va veure dins els seus iris. El va mirar i no va poder evitar pensar com havia pogut viure fora els seus ulls verdíssims. Va deixar caure, inconscientment, la seva mà sobre el seu pit. Un, dos, un, dos... podia sentir els seus batecs, acompassats als d'ella. Silenci. Mai havia escoltat tantes coses en silenci, mai aquest havia estat tan revelador, tan decisiu. Ho tenia clar: era ell. Era ell amb qui volia compartir els dies, les hores, els minuts, cada segon de la seva existència. El va abraçar fort i segura de sí mateixa. I aquella abraçada, aquella fusió, va traçar la línea de l'abans i el després, va fer que, inmediatament, el moment quedàs glaçat dins la memòria. Aquella abraçada va aconseguir parar les agulles del rellotge.

Peace.

Bojos

"Està boja." Si, i tant que ho estic. Estic boja per viure, per sentir, per veure't. Estic boja i em sento lliure, pot haver-hi millor estat? Estic boja per creuar la meva mà amb la seva, per creuar les mirades, també. Estic boja per dir-li que em perdria mil i un dies on fos tan sols amb la condició que a l'auba ell continuàs vora meu, i jo despertàs amb els seus ulls del color de l'esperança mirant-me. M'embogeix veure com riu, alçant la mirada al cel infinit que s'esten sobre nosaltres, i també m'embogeix escoltar-lo parlar, escoltar com de cada dia formam més part l'un de l'altre. I em sento lliure... doncs perquè m'hi sento, ho duc a dintre, molt endins, quasi tant com als seus ulls (ni s'hi acosta). Estic boja, sí, i és cosa meva i seva, cosa nostre. 

Peace.

T'agrada

T'agrada. La seva olor, el seu tacte, el seu nosaltres, el seu viure la vida. T'agrada tant que tanques els ulls i ell és amb tu, que si ara fos la fi dels temps voldries que fos amb ell. No t'acabes de creure que ell sia si tu ets, no t'acabes de creure l'incipient nosaltres. Obris ben be els ulls per trobar algun error, algun "fail", però no esdevé. T'agrada. T'agrada tant que no pots parar de dir-ho: "m'encanta."

Peace.