Puc veure't mentre rius
sentir-te mentre em parles
somiar-te a cada instant
fins i tot olorar el teu perfum


Recordo quan em mires
jugant amb els meus ulls
obrint totes les portes
obviant tantes paraules


Peace.

No t'ho diré mai

Entre el mal de cap, el soroll de la pluja i els possibles maldecaps que pugui tenir (que són pocs), no he pogut refugiar-me enlloc més que en tu, en el teu ser. He pensat que potser tu també ho fas quan no trobes res més a fer, o quan et ve de gust. Avui tenies el verd més verd que mai. I ahir els petons semblaven durar una eternitat i eren més dolços que els altres dies. Potser demà la teva veu sembli més suau. No sóc capaç de contar el temps que fa que esperava inconscientment una cosa així, ni tampoc de preveure el temps que la tendré en les meves mans, però si sóc capaç de dir-te amb exactitud el temps que a mi m'agradaria dedicar a tu. No t'ho diré mai però, és clar.

Peace.

no diguis per sempre

Tenir por es considera tant i tant pervers... Jo tenc por. Tenc por de no saber com fer-ho, de no saber què dir per agraïr-te tantes coses alhora. Tenc molta por. Però tu apagues les flames de la por amb el teus ulls, i encens les de l'amor amb el teu cor, fent-lo bategar amb el meu a l'unisò. Potser és cosa de l'edat, això de tenir por, o potser és cosa de tota la vida. No en tinc ni idea, d'on surt aquesta por. Però si que se com fer-la fugir, com convertir-la. Por a perdre't, por a no trobar-te vora meu cada dia, por a no saber estimar-te tant. Moltes coses. Però ja t'ho dic, no m'asusta aquesta por, perquè jo aguantaria mil anys de por tan sols per tenir-ne tres de felicitat amb tu, vida meva.


T'estimo

I ara no se viure sense ella

Després de tantes voltes i tants entrebancs, per fi sembla que l'he trobada. S'amagava entre els meus llençols, ben, ben amagada, no es deixava veure mai ella. Li deien que no fes soroll, que jo no la volia ni veure. Era mentida, clar, però ella, com és tan tímida, s'ho creia i no deia res. Els d'adalt van prohibir-li dirigir-me la paraula, i així ho va fer. A vegades jo la cercava, i mai la trobava. Vaig estar dos anys buscant-la i buscant-la, i mirant dintre els caixons, dintre l'armari i dintre mi mateixa. I de sobte un dia es va rebel·lar, va dir prou. Va sortir d'entre els llençols i va entrar dintre meu, em va parlar i em va omplir com no ho havia fer els dos darrers anys. I ara, no se viure sense ella (l'estabilitat, dic, no monotonia, com alguns creuen).


Peace.

Boira

S'esvaeix el verd dels camps
però el teu segueix present
esperant a trobar-se amb mi tal volta


La boira ho fa tot més confús
gairebé no veig els meus peus
i així i tot perceb la teva olor
sent els batecs del teu cor


Ja ho veus
a mil quilòmetres
i t'(estim)escric tant o més que ahir

Peace.

Cercle viciós

Se m'ha fet impossible evitar l'esgarrifança i recordar el tacte de les teves mans recorreguent totes les parts del meu cos, una a una. T'he imaginat aquí (vora meu) mil pics i cadascun d'ells m'he girat per veure si eres a l'altre costat del llit. Tot i que no he aconseguit tenir-te de cos present avui vespre, la teva fragància no m'abandona mai, es queda plasmada en la meva roba i, sobretot, en la meva pell. I la teva pell, tan suau... Que m'acarona tot el cos... És un cercle viciós, i tu n'ets el culpable, és a dir, el vici.

I'll miss you, t'estimo.

Érem feliços

deixant que el vent s'endugués la nostra fragancia a indrets desconeguts i llavors retornar-la en moments d'absència teva per fer-te present. Milions de terratrèmols ensorraven els esquemes de ma vida quan el teu verd s'incrustava dins meu, ben endins, fusionant dos esperits. Érem feliços, fa dos segons, si, just fa res (i ara encara ho som, si, ara mateix).

Peace.