Després de tantes voltes i tants entrebancs, per fi sembla que l'he trobada. S'amagava entre els meus llençols, ben, ben amagada, no es deixava veure mai ella. Li deien que no fes soroll, que jo no la volia ni veure. Era mentida, clar, però ella, com és tan tímida, s'ho creia i no deia res. Els d'adalt van prohibir-li dirigir-me la paraula, i així ho va fer. A vegades jo la cercava, i mai la trobava. Vaig estar dos anys buscant-la i buscant-la, i mirant dintre els caixons, dintre l'armari i dintre mi mateixa. I de sobte un dia es va rebel·lar, va dir prou. Va sortir d'entre els llençols i va entrar dintre meu, em va parlar i em va omplir com no ho havia fer els dos darrers anys. I ara, no se viure sense ella (l'estabilitat, dic, no monotonia, com alguns creuen).
Peace.
No hay comentarios:
Publicar un comentario