Surtidor d'energies

Lliure com les fulles del taronger
mirava al cel i s'hi veia en ell
filtrejava entre les oronetes
cantava com les sirenes
melodies impossibles i confuses
ningú sabia què volia


Rituals de bon matí
la feien embojir i estimar
el seu món prenia nous colors
bucejava entre libèl·lules d'estiu
i els girasols ballaven al seu pas
ella era música i llibertat


Què preciosa és la existència
quan necessita d'algú
sabent que s'esvairà entre la boira
com els camps al seu pas
blancs inmaculats
siluetes perfectes, inmortals


Li deien Literatura
no la va tombar ningú mai
era ferm com les muntanyes i els mars


Peace.

Omple'm, vida

impregna'm de tu
creant nous colors
fes-me sentir viva


Mostra'm tot el que ets
pren-me el que m'és sobrer
no vacil·lis
fes-ho bé


Treu de mi allò que esperes
i també el que no planetjes
dona-m'ho tot
juga amb les esferes


Vull ser plena d'univers
amb molts d'astres que m'envoltin
però també hi haurà forats
d'aquells negres tan diabòlics


Estic llesta
vine amb mi
que avui nam a trencar
allò que en diuen destí


Peace.

A totes les pèrdues,

Ho prendré tot d'una prespectiva més real, així com vingui...
Avui la neu ha entrat dins el nostre camp de visió sense avís previ, i tots els paisatges verds han tornat blancs. Sembla que el verd necessitava una mica de fred, de realitat, per adonarse'n del que realment som, és. És l'eterna pregunta, amic meu. Estem sols, molt sols. Arribam sols al món i en marxam també sols, ja ho diuen. Avui era dissabte i tampoc hi eres, clar. He fet algunes coses per entretenir el meu pensament, ja saps, simplement actes insignificants per no recaure en que, com he dit, avui era dissabte i tampoc hi eres. Però has vingut tu i t'has assegut a la butaca de nou, amb el jerséi negre, aquells texans que tant odiaves (odies) i els leds verds. Avui no has dit res, ni t'has immutat. Et mirava i no m'ho creia un altre cop, un altre cop... Les teves mans, els teus braços tan abraçables i el teu somriure mirant al terra encara ressonen dins meu. No he pogut fer res perquè te n'anassis, i encara ets aquí. Aprofitant que et quedaras tota la nit rere la persiana, observant-me mentre dorm, vull dir-te que estem sols. Tu i jo, estem sols. Tots ho estem. Al capdevall som nosaltres els qui hem de prendre les decisions, els qui hem de viure això som nosaltres. No val dir allò de "jo no volia...". Un cop has dit no, has negat alguna cosa, confia amb aquest no, dóna-li suport amb el pas del temps. Un no significa pèrdua, però alhora guanys. Jo intento acceptar i interioritzar el teu no, i confiar en el teu jo passat que ho va decidir. Ho intento, cada dia, creu-me, però no m'ho empasso encara. Veig guanys tal volta, que algun dia apreciaré, però de moment el teu no sona dins l'habitació cada cop que vens i t'asseus a la butaca. Res més, tan sols que, si has de quedar-te tota la nit, agafa la manta i tapa't, que l'habitació és freda.

Na Júlia no escriu perquè ho sentis, escriu perquè omplis les paraules.

Paraules Buides

Hey, Paraules Buides. Sembla que ningú t'ha de llegir ara eh? Sembla que has perdut sentit i unitat, que de tu n'han fet trossets petits. I tant que has perdut alguna cosa, algun aspecte que era important dins teu. Tots t'entenem, sabem com et sents: és una espècie de sentiment de decepció i una tallada directe del reg sanguini. Tranquil, que tan sols has perdut una part de tu. Fa mal, molesta i no és agradable, perquè llavors has de organitzar de nou la teva estructura, i és una mica desesperant, però entreten i al capdevall, és el que fem constantment: ens rompen esquemes i n'hem de fer de nous.

Peace.

Avorreixo

No tenc un tiet que va pilotar un avió a la guerra de Corea. Tampoc cap carta de le Guerra Civil Espanyola on es narrin les desavinences d'algun familiar perdut. Mai he vist a algú i he sabut que d'ell m'enamoraria. Puc contar amb els dits de les mans els cops que escric alguna cosa que de veritat valdria la pena escoltar. Els textos deixen gran cosa que desitjar, el meu lèxic és reduït i repetitiu. No em ve al cap la darrera cosa estúpida que he dit, però sé ben cert que n'he dites moltes. Ara mateix em preguntes la capital d'Estats Units i jo et diré que és Nova York. Em fa mandra treure les mans per escriure això al teclat, avui l'amibent és gèlid. Hi ha mil aspectes més que ara no em venen al cap (m'encanta l'olor a gespa acabada de tallar) pels quals significo, i a vegades no trobo manera de veure'ls, vés per on.


Peace.

Semicossos

M'agrada que em llegeixin
d'adalt a baix
per tots els costats
navegant dins el meu cos
buscant algun tresor


Ara tothom escriu
per ser el primer que ho diu
per ser exclusiu
i en realitat
tot està premeditat


Inventam nous paràmetres
als quadrats els feim triangles
als cabells ens hi posam rastes
que es desfan
i anam filant


Som tan i tan petits
quasi ni existim
com el dia sense nit
indefens dins l'univers
entre astres gegantins

Peace.

On sigui

Vull que m'ho diguis,
que ho cridis al vent
i les paraules rompin gratacels


No en tenc cap dubte
que tu ets qui m'ho ha de dir
i ningú més, creu-me que sí


Si fes cap falta
pujaré fins a la Lluna
a buscar-te dins la fosca
a mirarar-te i no veure't


I ara sí, amb peus a terra
caminaré cap a la llum
per trobar-te dins aquesta
espera'm, no sóc molt lluny

Peace.