Ben fort i clar

No em sento d'aquest planeta
el cervell s'ha fos com l'espelma
ha fuit i s'ho ha endut tot
no vull prendre decisions


És que jo només vull ser una cançó
que parli de llibertat i amor
que sigui més coses que una elegia trista i solemne
impregnada de notes i melodies xelestes
i jo pugui cantar-la, ben fort i clar


Escolta, món, per avui ho deixo estar
m'estiro i t'escric una estona llarga
perquè vegis que m'hi implico
que jo no deixo anar la corda
que estic aquí, lluitant

Peace.

Bones tardes tengui, senyora Pàtria

Avui he vist com queien les banderes
com les cremàven i destrossàven
no s'han aixecat ni un pam d'enterra


He observat com el poble es queixava
sortien al carrer i t'aclamàven
hi ha hagut morts, ferits i cabrons
però ningú ha vist com te'n anaves


També he contemplat com els robàven
astuts com la guineu els prenien la casa
se'n quedàven els diners i marxàven
ningú ho sap fer més bé, són uns valents


A tot això cal afegir
que no t'he vist en cap moment
no figures en les llistes, absent
i ells et busquen desesperadament


Apareix, il·lumina'ns
vine amb tots els teus soldats
digu'es com s'han de fer les coses
t'esperem, Pàtria estimada

Peace.

Company etern d'estiu

Haviem tret tot suc possible als nostres cossos. Ens haviem conegut amb el pas del temps i així mateix ja sabia com dibuixar el seu cos. L'estiu estava fet perquè ens desitjassim. I així ho vam fer, no ens vam privar de res. Tan sols ens calia una cançó d'Extremo i la platja. Ens bastàvem, ens haviem anhelat tant temps arrere que la resta d'Univers queia més enllà aquell estiu. N'hi ha que mai van creure en nosaltres, ignorants. Els que si ho féren tenen el cel assegurat, van ser dos anys llargs i feixucs. Ell era un gilipolles i jo l'estimava, l'estimava amb tots els fotuts significats que pugui tenir la paraula estimar. Vam fer-ho uns quans cops aquells mesos. Disfrutàvem l'un de l'altre com l'infant ho fa amb la joguina. El rerefons de tot allò tan sols era sexe i ganes de gaudir-ne, però llavors (i ara també) m'era igual, jo volia tenir-lo com no ho havia pogut fer mai i ell també a mi. Quan va passar un temps vaig notar com els engranatges i mecanismes que ell feia funcionar dins meu començaven a agafar rovell. N'estic contenta, la cosa va caure pel seu propi pes. Al principi els dos vam disfressar aquell sentiment de decadència i l'intentàrem evitar, però la caiguda era inminent. Va passar l'Agost i no tenia ganes de sentir-lo dins meu ni tampoc em venia de gust continuar amb tot allò. Crec que ell se'n va adonar ben aviat, pel Setembre la cosa va estar llesta. Va ser un ni tu ni jo, un tots dos. Un vespre vingué a buscar la cartera a casa i no vaig fer cap esforç per dir-li el que els meus ulls i el meu comportament van dir per mi. Ens coneixiem, i això ho va fer tot més fàcil. Ell sabia perfectament quan em tenia i quan no, i jo no el volia tenir més, me n'havia cansat. Semblava que mai arribaria el dia en que ja en tindria prou, jo sempre en volia més i més, i ell mai m'ho negava. Doncs sí, en vaig tenir prou pel Setembre. És meravellos perquè mai vam fer res que no volguéssim. Si ens venia de gust estar-nos tres hores parlant pel telèfon ho feiem, si ens voliem enviar a la merda ho feiem i si voliem follar-nos ho feiem, mai res ni ningú ens va impedir ser nosaltres. Els millors moments, al capdevall, són el que es queda dins el cervell, és així de selectiu.


Érem un col·lega, tan sols ens feia falta mirar-nos per saber què voliem, per conèixer fins a l'últim dels pensaments que li passava a l'altre pel cap. 

Tal dia com avui

La lletra petita m'ha romput els esquemes

i el rovell s'escampa per tots els teixits

On són totes aquelles torres?

Han caigut, una a una

El jadí s'omple de batecs esmorteïts

agredolçament el miro i ploro

Els genolls cauen al terra amb força

Feixucs com les pedres que em tiraren

descansen en la solitut més pura

dedican-te la caiguda

Peace.

Prolongació

Tot el que som ens persegueix
recorr la nostra anatomia
envelleix amb nosaltres
veu com s'apaguen els ciris
un a un, entristeix


Els àlbums s'omplen de fotos
i la vida dolçament ens torna grans
ens eixuga les llàgrimes
s'enduu aquells que ens fan falta
aprenem a caminar


Mentre les fulles resten ja caigudes
al mirall els veig a tots
elegants, ben ostentosos
homes joves i valents
sense escrúpols ni estimades


En mi comença l'univers
faig i desfaig tot el que em plau
benvinguts sieu companys
no tendré cap mirament
seré egoista i faré mal


Recordau, tingueu present
que jo no escric per ser poeta
simplement per respirar
escric per ser qui sóc
per poder significar


Peace.

Estimada Margalida,

Sempre em deies que hi havia temps per a tot, i és clar, tenies raó. Tu no hi ets i les coses han canviat tant... Me n'he adonat que saber dir que no és una gran virtut que encara no poseeixo, i que, com tu deies, no cal tenir pressa, tot arriba, tard o d'hora, però arriba. En aquests tres anys que fa de la teva absència la meva vida ha anat envant i arrere, i ha hagut moments en que semblava no moure's i d'altres que ho feia massa ràpid. Quan arriba la tardor sempre em vens al cap, tu i els teus oceans. Les fulles ja fa temps que són als ametllers (sé com t'agradaven els ametllers florits) i els dies són més amens i no es fan tan pesats al capdevall, ha sortit el Sol després d'un hivern gèlid i ple d'emocions. M'agradaria que haguéssis estat aquí per aconsellar-me i tranquil·litzar-me, t'he necessitat tant aquest hivern! Però clar, la vida avança i uns es queden arrere. Tant de bò fóssis aquí, et contaria tot el que he viscut en aquests tres anys, deixaria que tu m'escoltassis i finalment em deixaria abraçar i t'oloraria, sentiria aquella olor a tu que tant trobo a faltar. He de dir-te també que aquí no tot és tan fàcil com quan tu hi eres. La mama i jo t'enyoram molt i això es nota. Vull dir, que els estius ja no són el mateix sense tu, ni els hiverns, però bé. No pots fer-te una idea dels cops que he desitjat poder-te dir adéu, poder acomiadar-me de tu. Te'n vas anar tan sobtadament que encara no ho crec... Ja ho veus, no sóc pas la mateixa que quan vas marxar, però per a tu jo aniria arrere en el temps i tornaria a veure't, a rebre't amb els braços oberts. Tant de bò hagués escrit alguna cosa semblant a això abans de que partissis, ho sento, no se'm va passar pel cap, veia com te n'anaves i no volia. No ens oblidis si us plau.

Que et porto a dintre, molt endins. 

Júlia.