Estimada Margalida,

Sempre em deies que hi havia temps per a tot, i és clar, tenies raó. Tu no hi ets i les coses han canviat tant... Me n'he adonat que saber dir que no és una gran virtut que encara no poseeixo, i que, com tu deies, no cal tenir pressa, tot arriba, tard o d'hora, però arriba. En aquests tres anys que fa de la teva absència la meva vida ha anat envant i arrere, i ha hagut moments en que semblava no moure's i d'altres que ho feia massa ràpid. Quan arriba la tardor sempre em vens al cap, tu i els teus oceans. Les fulles ja fa temps que són als ametllers (sé com t'agradaven els ametllers florits) i els dies són més amens i no es fan tan pesats al capdevall, ha sortit el Sol després d'un hivern gèlid i ple d'emocions. M'agradaria que haguéssis estat aquí per aconsellar-me i tranquil·litzar-me, t'he necessitat tant aquest hivern! Però clar, la vida avança i uns es queden arrere. Tant de bò fóssis aquí, et contaria tot el que he viscut en aquests tres anys, deixaria que tu m'escoltassis i finalment em deixaria abraçar i t'oloraria, sentiria aquella olor a tu que tant trobo a faltar. He de dir-te també que aquí no tot és tan fàcil com quan tu hi eres. La mama i jo t'enyoram molt i això es nota. Vull dir, que els estius ja no són el mateix sense tu, ni els hiverns, però bé. No pots fer-te una idea dels cops que he desitjat poder-te dir adéu, poder acomiadar-me de tu. Te'n vas anar tan sobtadament que encara no ho crec... Ja ho veus, no sóc pas la mateixa que quan vas marxar, però per a tu jo aniria arrere en el temps i tornaria a veure't, a rebre't amb els braços oberts. Tant de bò hagués escrit alguna cosa semblant a això abans de que partissis, ho sento, no se'm va passar pel cap, veia com te n'anaves i no volia. No ens oblidis si us plau.

Que et porto a dintre, molt endins. 

Júlia.