Company etern d'estiu

Haviem tret tot suc possible als nostres cossos. Ens haviem conegut amb el pas del temps i així mateix ja sabia com dibuixar el seu cos. L'estiu estava fet perquè ens desitjassim. I així ho vam fer, no ens vam privar de res. Tan sols ens calia una cançó d'Extremo i la platja. Ens bastàvem, ens haviem anhelat tant temps arrere que la resta d'Univers queia més enllà aquell estiu. N'hi ha que mai van creure en nosaltres, ignorants. Els que si ho féren tenen el cel assegurat, van ser dos anys llargs i feixucs. Ell era un gilipolles i jo l'estimava, l'estimava amb tots els fotuts significats que pugui tenir la paraula estimar. Vam fer-ho uns quans cops aquells mesos. Disfrutàvem l'un de l'altre com l'infant ho fa amb la joguina. El rerefons de tot allò tan sols era sexe i ganes de gaudir-ne, però llavors (i ara també) m'era igual, jo volia tenir-lo com no ho havia pogut fer mai i ell també a mi. Quan va passar un temps vaig notar com els engranatges i mecanismes que ell feia funcionar dins meu començaven a agafar rovell. N'estic contenta, la cosa va caure pel seu propi pes. Al principi els dos vam disfressar aquell sentiment de decadència i l'intentàrem evitar, però la caiguda era inminent. Va passar l'Agost i no tenia ganes de sentir-lo dins meu ni tampoc em venia de gust continuar amb tot allò. Crec que ell se'n va adonar ben aviat, pel Setembre la cosa va estar llesta. Va ser un ni tu ni jo, un tots dos. Un vespre vingué a buscar la cartera a casa i no vaig fer cap esforç per dir-li el que els meus ulls i el meu comportament van dir per mi. Ens coneixiem, i això ho va fer tot més fàcil. Ell sabia perfectament quan em tenia i quan no, i jo no el volia tenir més, me n'havia cansat. Semblava que mai arribaria el dia en que ja en tindria prou, jo sempre en volia més i més, i ell mai m'ho negava. Doncs sí, en vaig tenir prou pel Setembre. És meravellos perquè mai vam fer res que no volguéssim. Si ens venia de gust estar-nos tres hores parlant pel telèfon ho feiem, si ens voliem enviar a la merda ho feiem i si voliem follar-nos ho feiem, mai res ni ningú ens va impedir ser nosaltres. Els millors moments, al capdevall, són el que es queda dins el cervell, és així de selectiu.


Érem un col·lega, tan sols ens feia falta mirar-nos per saber què voliem, per conèixer fins a l'últim dels pensaments que li passava a l'altre pel cap.