Viure

i estimar, viure i escriure, viure i pensar, viure i caure. Són conceptes inseparables, que irremediablement hem après a associar plegats. Al principi tot costa, vull dir, al principi et costa entendre com aquell pot estimar a n'aquell altre, com una persona pot canviar tantes coses, com pots arribar a odiar a algú, i sobretot, ens costa veure i esbrinar quin és aquell ingredient meravellós de la vida que fa que, quan caiem, aparegui la llum i ens digui un "segueix endevant", un "no s'acaba aquí, això de viure". I tant que no, l'únic final possible és la mort, per tant, ens haurem d'anar adaptant a les adversitats del dia a dia. Avui semblen tormentes amb llampecs interminables i mortífers, però tal volta (segur) demà, o demà passat, o d'aquí vint anys, mirarem arrere i sabrem treurer-lis el suc a n'aquelles tormentes, sabren com fer-ho per a la pròxima poder treure el paraigües a temps o simplement deixar que ens mulli la pluja, però amb la certesa de que a casa ens espera algú amb roba eixuta i amor interminable. Així de simple sembla, i així de complicat i confús és.

Peace.

Gotetes

T'ho diré com millor se
com a casa m'han dit sempre
amb un filet de veu
i allà on ningú ens pugui veure

No vull ser si tu no ets
i sense tu no m'hi se veure
als llindars d'aquesta vida
fent nostre el dia a dia

Quinze, vint o trenta anys
m'és igual si tan sols tres dies
jo amb tu em perdria
si fes falta tota una vida

T'ho diré com millor se
com a casa m'han dit sempre
amb un t'estim sincer
i aquests versos que el presenten.


Peace.

r

He decidit que et miraré els vespres per la finestra, i que no deixaré que te'n vaigs. També he considerat que estaria be abraçar-te a totes hores. He optat per no reprimir als meus sentits, per deixar-los fer i desfer el que vulguin. Tot i així no permetré que em guanyis tan fàcilment, m'esforçaré a fer veure que no em llevo cada matí pensant amb tu, i que no recordo de quin color eren els teus ulls, ni tampoc la olor que feies. Encara que, pensant-ho bé, no seré capaç de reprimir l'abraçada després de tants (han semblat tants) dies fora dir-te un t'estim a cau d'orella. Perquè tu ets dia i nit, ets carrers plens de gent, ets petons interminables, ets. I jo soc, amb tu. Som nosaltres, dos cossos que es troben, que no s'amollen, que es desitgen, que s'estimen.

Peace.

Verds

Avui m'he llevat enyoran-te
m'he llevat estant segura d'estimar-te
i mentre ocells volàven
han vengut quatre versos
a ensenyar-me com fer-ho
per escriure i imaginar-te
dins els meus llençols
abraçant-me
escrivint per dintre meu.


El cel és ben blau
quasi tant com aquesta tinta
que et recorda i et fa present
dins un espai ple de llum verda
com els camps de vora casa
com les teves dues esferes
que ara resten a l'altra banda d'aquest Mediterrani
impregnant de verd els carrers
i, per qué no? 
Tot el globus terraqui.


T'estim

07:22

Somio amb tu cada nit, n'estic segura. Somio que ens perdem plegats i ens estimam en llocs desconeguts. Però, mai recordo què feiem. Mai recordo què feiem, on anàvem i què ens deiem. Deu ser que, just l'instant en que obro els ulls, és quan començo a somniar de veritat.

Peace.

Green

Llum. Fa dos mesos arrere parlava de llum, de llum de colors, que volia trobar-la. Volia que algú pintàs la meva llum blanca d'algun color meravellós. A vegades no la veim, com vaig dir fa dos mesos. A vegades costa imaginar-la, i fins i tot olorar-la. Però de sobte arriba el verd i l'impregna, traçant un nou capítol, noves sensacions i nous espais on il·luminar. Traça'm, il·lumina'm, amb els teus verdíssims.

Peace.

Paradise

Hi ha infinites tipologies d'estimació, infinites. Estimam a algú just l'instant en que ens adonem que ha canviat esquemes en la nostra vida, quan ens treu problemes d'enmig, quan sempre és allà i quan ens aconsella. Estimar és gran, és majestuós i ple. És un t'estim que ho canvia tot, que ho omple tot, que fa brillar els astres que ens envolten tan sols per nosaltres. Són aquestes sis lletres i un apòstrof que, en sortir expulsats per l'aire dels teus llavis, capgiren el món.

Peace.

Plourà

Com aquell dia, on tu m'abraçaves. Com aquell dia on les mirades van decidir trobar-se, on els cossos van decidir atreure's. I ens mullarem, perquè quan plou tot es mulla, les sabates, la roba...tot. I em diràs que brillen i jo diré que són verdíssims. Aquell dia també plovia.

Peace.

Poques

 són les persones que saben veure de manera objectiva la realitat. Diuen, sempre diuen, que aquestes persones són les que prenen les millors decisions. Amb la sang freda i fora miraments, decideixen si dreta o esquerra, si blanc o negre. A mi m'agrada el gris, avui fa un dia gris. I m'agrada mantenir l'equilibri enmig, intentant compensar. Per tant em considero una persona no-objectiva (ja em considero alguna cosa). M'agrada veure com els crancs caminen de costat sobre les roques a l'estiu, i també em causa gràcia la manera en que obren els ulls els gats, ben oberts, sembla que les òrbites han de sortir disparades contra el món exterior. M'agraden molt els dies de sol i bon temps, i m'encanta passejar sobre la terra mullada, enfonsant les bambes dintre el fang. Sempre em ve de gust sortir a fer un cafè, i encara més si és un dia de pluja, i estar hores parlant de nosequè. M'agraden moltes coses, podria escriure mil coses meravelloses. Però també m'agrades tu, el teu tacte, la teva olor i el teu somriure. I això no se explicar-ho, m'agrades i punt.


Peace.

Ja ho se

que brilla el Sol al carrer
Tant se val
tinc un Sol propi
que il·lumina la meva ombra
perpètuament


Fora cap tipus de norma
ell em guia
per paratges inexplorats
Jo seguesc la seva traça
perdent el nord
trobant el sud
fabricant una
(pobre) estrofa

Peace.

si és per tu

"Voldria dir-te tantes coses que se m'apaga la veu. T'escric aquest text, que és teu, malgrat que les paraules no siguin les més exactes, ja que les coses més simples són les més difícils d'explicar.
Estaré amb tu, per si algun dia et perds i no trobes el camí, per si et roben el temps i els segons es fan anys, per si t'ofegues en llàgrimes i t'oblides de somriure. No et preocupis, perquè sempre estaré aquí per recordar-te qui ets i, d'aquesta manera, potser entendràs perquè tanta gent t'envolta i et vol.
Si et tinc massa, tinc por de mi. Si et tinc massa poc, tinc por de tu. De vegades, quan la por s'apodera dels meus pensaments, desitjo no voler-te tant, però és gairabé tan inevitable com besar-te.
M'agrada escoltar als teus ulls quan em diuen el que els teus llavis no s'han atrevit a dir i m'agrada adonar-me de que el teu amor em fa més lliure.
Et vull cuidar i fer que mai et quedi gran el món. Vull dedicar-te tots els meus somriures, que abans tu m'has entregat a mi. Vull ensenyar-te la meva forma de viure, però després borrar-la i fer la nostre forma de viure.
Encara no ens hem trobat lluny ni les distàncies ens han separat, però sincerament és el que més temo avui.
Tan me fa si haig de baixar el cel per a que el puguis tocar, si haig de recórrer els carrers més foscos o les aigües més braves, tan se val que hagi d'arriscar-me si és per tu."


Peace.

(me) caic

Provoques canvis atmosfèrics, onades de calor interminables i explosions de sensacions. Provoques certa atracció, que s'obrin ses pipelles fins tocar sa Lluna. Em provoques a mi, i jo (me) caic.

Peace.

mirau envant

Trenta mil soldats
cremàven ca nosta
Armats,
encengueren les persianes
deixant que la pols
tornàs a veure'ns
Mirau, (quantes espurnes)
Finalment tenien raó
quan rodes la clau
et plouen les ajudes


Mirau envant i no arrere
que la casa
ja és buida


Peace.

Juny

Vull
transpassar dimensions
obrir caixons
i pegar-hi un cop d'ull
Vull
una fusió de cossos
sentir la calor dintre els ossos
tal com si fos
Juny
Vull, vull, vull
veure't més de prop i menys de lluny

Peace.

Instant efímer

Pols. Això és el que sóc just l'instant després de penjar-te el telèfon. Instant efímer que mir de prolongar el màxim de temps possible. Sóc pols, em sento com la pols que es deixa arrossegar pel vent, i tu ets el meu vent. Vull volar, enlairar-me amb tu i gràcies a tu. Els peus gairebé no noten el terra i la ment ha abandonat el món físic. Un fil telèfonic ha transpassat i trencat les barreres dels dubtes i la por, vés per on.

Peace.

microsegons

Plou (i no fa sol)
rellisquen
les gotes
len
ta
ment
[som tu i jo dins l'aigua
fent d'aquesta un món etern
Roden
els pneumàtics (dels cotxes)
sobre l'asfalt
len
ta
ment
[som tu i jo al carrer
mirant com passen els trens

mmrs

Milers d'estrelletes sobre nostre, sembla que s'hi hagin acomodat, i no se'n vulguen anar d'aquí. Mai un sostre havia vist tantes coses, mai un aire havia compartit tants records. No volia parar de mirar-te, i de dir-te que vull estimar-te, més que mai, que no en tenc cap dubte. Relliscàvem l'un sobre l'altre, fora cap pressa. Els ulls verdíssims em miraven, no sabia on ficar-me per no menjar-te a petons. Entrava aire fred per la finestra, havia arribat l'hivern, nosaltres férem arribar l'estiu.


Peace.

(T')escriuré

Escriuré quelcom. Escriuré per a ell, per a que miri les paraules i les ompli. Sí, escriuré tan sols per a ell. Escriuré com ens mullàvem sota la pluja i deixaré clar que no volia estar enlloc més. També descriuré com ens abraçàvem i com ens miràvem, tot i que les paraules no són dignes de fer-ho. Deixaré escrita l'enyorança dins l'espai cibernètic, i també miraré de redactar tots i cadascun dels dies plegats, totes i cadascuna de les paraules. I, plegats, llegirem aquest escrit, i, plegats, omplirem fins al darrer espai en blanc entre les paraules amb felicitat.

Peace.

Clock

El va mirar. Ella el va mirar a ell, i es va veure dins els seus iris. El va mirar i no va poder evitar pensar com havia pogut viure fora els seus ulls verdíssims. Va deixar caure, inconscientment, la seva mà sobre el seu pit. Un, dos, un, dos... podia sentir els seus batecs, acompassats als d'ella. Silenci. Mai havia escoltat tantes coses en silenci, mai aquest havia estat tan revelador, tan decisiu. Ho tenia clar: era ell. Era ell amb qui volia compartir els dies, les hores, els minuts, cada segon de la seva existència. El va abraçar fort i segura de sí mateixa. I aquella abraçada, aquella fusió, va traçar la línea de l'abans i el després, va fer que, inmediatament, el moment quedàs glaçat dins la memòria. Aquella abraçada va aconseguir parar les agulles del rellotge.

Peace.

Bojos

"Està boja." Si, i tant que ho estic. Estic boja per viure, per sentir, per veure't. Estic boja i em sento lliure, pot haver-hi millor estat? Estic boja per creuar la meva mà amb la seva, per creuar les mirades, també. Estic boja per dir-li que em perdria mil i un dies on fos tan sols amb la condició que a l'auba ell continuàs vora meu, i jo despertàs amb els seus ulls del color de l'esperança mirant-me. M'embogeix veure com riu, alçant la mirada al cel infinit que s'esten sobre nosaltres, i també m'embogeix escoltar-lo parlar, escoltar com de cada dia formam més part l'un de l'altre. I em sento lliure... doncs perquè m'hi sento, ho duc a dintre, molt endins, quasi tant com als seus ulls (ni s'hi acosta). Estic boja, sí, i és cosa meva i seva, cosa nostre. 

Peace.

T'agrada

T'agrada. La seva olor, el seu tacte, el seu nosaltres, el seu viure la vida. T'agrada tant que tanques els ulls i ell és amb tu, que si ara fos la fi dels temps voldries que fos amb ell. No t'acabes de creure que ell sia si tu ets, no t'acabes de creure l'incipient nosaltres. Obris ben be els ulls per trobar algun error, algun "fail", però no esdevé. T'agrada. T'agrada tant que no pots parar de dir-ho: "m'encanta."

Peace.