No volia

Dutxa. No volia treure'm de sobre la seva olor particular. Mirall. No em volia veure reflexada en un tros de vidre, ho volia fer en els seus ulls. Piano. No em venia de gust tocar les tecles, volia acariciar-lo a ell, suaument. Llençols. No volia que aquests em treguéssin el fred, volia que ho fes ell amb la seva presència. Llibre. No volia llegir quatre línies plenes de mots, volia llegir-lo a ell, fins a la darrera síl·laba existent dins la seva ànima.

Peace.

Plou

Plou. M'abraçes. Tant de bo cada adversitat i problema se'n vagi rere una de les gotes de pluja que rellisquen sobre els cotxes. Així sempre seria tot tan fàcil, tan simple, que no ens n'adonariem i ja haurien plogut mars i oceans. Tot seria tan... perfecte (com ara).

Peace.

Fluorescents i estrelles

Un, dos, tres, i quatre, i cinc, i sis segons, i set... El faria durar eternament. No deixaria que la seva pell mai es separàs de la meva. Vull que es pari el món de les circumstàncies i començi un nou món, el nostre (sí, he dit nostre) món. Sembla tan llunyà que no ens n'hem adonat i ja hi som a dintre. No voldria estar a cap altre lloc, no voldria respirar cap altre aire, no voldria agafar cap altre mà, no voldria saborejar cap altres llavis, no voldria mirar cap altres ulls que els teus, que omplen els meus de fluorescents i estrelles.

Peace.

lght

Ballarem de puntetes sobre el cristall, anirem a veure com es desprenen bocins de terra mullada i jugarem a negar-ho tot. Sortirà el sol al matí i t'il·luminarà els ulls, impregnant-los d'una llum particular, teva. Llavors anirem a perdre els sentits, junts, a altres terriroris inhabitats. A la tarda plourà, i es mullarà tot, com és evident. Caminarem sota la pluja, mullant-mos nosaltres, però farem dels pulmos brànquies i de la pell escames. Relliscaré sobre les teves escames, analitzant-les una a una, saborejant-les, saborejan-te. Les secaré i axí podrem continuar nedant dins l'incertesa i el plaer. Més tard, entrada la nit, ens asseure'm al terra del jardí de casa, i contarem les estrelles del cel gran i majestuós. Ens hi quedarem eternament, sobre la pedra del terra, i em cantaràs la cançó. Tornaràs a cantar-la una i altra vegada, fins a la sacietat. Però no ens cansarem mai de les estrelles.


Peace.

msc

Musica, que recorda, que incita, que embogeix, que accelera el pols, que encèn focs, i també n'apaga. Les ones s'integren dins l'ànima i en fan d'aquesta un món apart. Acords i melodies que fan que el silenci digui més que qualsevol paraula, fan que escoltis al silenci, a la bellesa del silenci.

Peace.

Més

No és tot això, no. Sóc més que tot això, sóc molt més. Potser és que no m'explico... Vull dir que, sóc vida, sóc emoció i sóc canvi constant. Em vaig quedar pensant si era avui o demà que havia de mirar arrere, i en realitat no era mai. STOP. Para't, mira't, escolta't. Ets més que un simple "adéu", que un simple "et necessito". Els "adéus" i els "et necessito" són certs, però no són tot. Tal vegada també és cert que no sé què és tot, però sé que el res mai esdevé, mai sorgeix. Per tant a vegades m'agradaria dir-te que som més que això, més que una tarda, més que unes paraules (buides).


Peace.

Soul

L'ànima és una. Una sola la que pensa, la que sent, la que somia, la que crea música, la que no es conforma, la que t'intriga. És una.
Van voler fer-ne trossets petits i dispersos entre ells de la meva ànima.
No van aconseguir-ho, no era tan fàcil.
Caic, dins el forat negre dels sentiments.
No en surt, tant se val, ja m'agafaràs tu des d'allà baix, al fons de l'anima (que van intentar robar-me).


Peace.

Les estrelles dels meus ulls

Avui no em surten les paraules, avui no. Avui em surt mirar-te i anhelar-te. Avui em surt escoltar-te en les cançons de la guitarra, i també em surt desitjar-te. Avui no em surt parlar-te, avui em surt pintar-te dins el meu cap. Avui em surt imaginar-te, inventar-te entre la gent. Avui em surt pensar-te a totes hores. Avui no estic aquí ni allà, estic amb tu. Avui l'horabaixa et cridava i no has vingut, has quedat. No se el perquè ni el com, però avui ets per tot. Ets dins les estrelles dels meus ulls, ets dins la fosca fora la finestra, ets dins el teclat que escriu aquestes paraules, tot i que avui no em surten. 


Peace.

Jo i la resta

T'agraden les seves mans, tot i que no li diràs mai. T'agrada com se'n riu mirant l'horitzó, tot i que mai ho sabrà. T'agrada com se'n riu de la vida, del dia a dia, encara que no s'ho imagina. Però els dies són curts i de cada cop més freds. Al cap i a la fi, no tot encaixa bé, hi ha certs aspectes que no entens, però tampoc li ho diràs mai, mai de la vida. Oceans d'incertesa et volten el cap, que és buit aquests dies (és més ple que mai). Hauria de ser l'única que et digués que ets tan, peculiar. Hauria de ser jo, i la resta (tu).


Peace.

Gota

Valorant les idees que em pertanyen, les possibilitats no són nules. Les possibilitats de que la gota que penja de l'aixeta no caigui, vull dir. La gota no vol caure (o això creu ella). Ella vol mentenir-se allà, a l'abisme, mirant un nou món des de dalt, des del cim de la muntanya. Perquè si cau potser es farà mal, si cau potser es desfarà en dos, i no sabrà com viure separat en dues unitats. Però alhora vol viure-hi, vol viure les dues cares de la vida com a gota. Vol saborejar el gust de les canonades més negres, i veure quins misteris s'hi amaguen allà. També vol viatjar a canonades pulcres i netes, fora cap defecte (encara no en coneix cap d'aquestes). Tot i així, la gota encara no ha caigut, encara penja d'un fil. Però ella sap que algún dia haurà de fer-ho, que algun dia les seves molècules es dispersaràn, xocarà contra la pica, i llavors s'haurà d'aixecar i seguir. Algú li ha comentat que allà baix l'espera una altre gota que vol dir-li quatre coses a cau d'orella. Diuen que vol fer-li veure la brillantor de les estrelles i el fred del Desembre sota una manta al sofà. Però no es decideix, clar, no és gens fàcil. Ara te una vida còmode, penjant de l'aixeta, de cada dia més convençut de que vol precipitar-se, tirar-se i no pensar-ho dos pics. De cada dia més pensatiu, de cada dia més atret pel raig de llum de la vida.

Peace.

Paranoid

Tinc cinc dits a cada mà. Dos ulls color marró comú. Uns llavis indefinits. Dos peus, com tothom. Dues cames no massa llargues. Dos braços no massa curts. Un cap que pensa. Un cap que pensa. Un cap que pensa. Una ànima que existeix. Existeix i per tant raona. Raona i per tant sent. Els sentiments. Interessant. Ens mostren les aparençes, allò que sembla que és la realitat però que en veritat, tan sols és pols d'estrelles, literalment. Vull pensar i existir, i també vull sentir. Ho vull tot, però no vull res. El tot i el res. No sé què punyetes són, si els vull tenir o si els he adquirit algun dia de la meva vida. Vida. Vida és existència, i pensament, i sentiment. Vida ets tu, i jo, i tot. Tot. Què cony és tot Júlia? No vull saber-ho, no vull.

 Tan sols vull saber si demà em seguiran brillant els ulls com ahir...

Peace.

GO

Tot ha perdut, de sobte, el seu color original. Blanc i negre. I no se quin és el blanc i quin és el negre. El gris ha estat eliminat dels mapes (momentàneament). I si no existeixen el blanc i el negre? I si el blanc és alhora negre? Llavors, quin seria el gris si aquest és una mescla de blanc i negre? Cada neurona del meu cap correspon a un laberint etern on no existeix el temps i les cortines estan posades. No sóc. I en cas de que no sigui, ja sóc, perquè reconec el concepte de ser. Doncs així tot és i tothom és. Qui és tothom? Tothom som tu i jo, som nosaltres i són la resta, però també són els qui no coneixem (que esperen a la finestra). Forat negre. Tot desencaixa. Game over.

Peace.

yellow

(8:50)

Desencaixa. Poseeix un factor ocult que desconec i això em desconcentra. 

Entra l'aire fred per la finestra, fent-me sentir part d'algun ecosistema perdut.

Llibre groc a mà.

Peace.

Ocean, stone

Trobes la pau, per uns instants. En la seva llum, en el seu somriure, en la seva presència i també en la seva absència. Oblides per uns instants, que ets al món físic i patent, i traspasses els pensaments a un altre món d'ideals fora cadenes ni consciència. Dus cercant la realitat més factible i estable fa tanta estona que, al topar-te amb aquesta, t'estimes molt més la realitat desordenada i incoherent d'abans. És poc coherent, fent ús de redundància. Sembla tan poc real que necessites trobar un suport físic i mental que no et permeti caure, abandonar-te als seus braços.

Peace.

Joguines

Te'n canses, de tot. Excepte del que realment és important. Com amb les joguines, un dia ens agradàren però, passen els anys i ja no ens ve de gust construir blocs de lego ni fer puzzles. Però sempre en tenim una especial, una o dues, i excepcionalment tres, que no ens cansariem mai d'elles. Doncs així amb tot. L'eterna pregunta és, com saber què o qui és important i què o qui no. És curiós com elegim amb els dits de la mà aquelles persones que marcaran un abans i un després dins el nostre món. Hi hauria d'haver un tipus de mecanisme, així es farien estudis i percentatges sobre com trobar gent compatible amb nosaltres. Malgrat tot, no hi ha mecanisme, i és millor que mai se n'inventi cap. Perquè cada generació, cada nova persona que neix dia a dia, cometrà els mateixos errors i encerts que molts altres ja han viscut, i així i tot mai se'n cansarà de viure, sempre tendrà esperança dipositada en el nou demà, sempre cercarà la llum a l'horitzó.

Peace.

Transparent

Volia fugir, contra tot món i univers existent. Eren les set del matí d'un divendres i volia partir lluny de casa, de la ciutat, del "país", volia fugir de tota separació patriòtica. I la llum es veia tan a prop. Podia veure com les fulles dels arbres ballaven la dansa que les caracteritza, i com els primers raigs de llum del Sol em saludaven a l'altra banda del cel. El lloc on havia estat tota ma vida em semblava tan llunyà, i era aquí al costat. Casa nostra i tot em semblava tan llunya, i em trobava dins aquesta. Tot em semblava llunyà, espès i confòs, excepte tu. Tu eres per a mi la làmina transparent, el filtre que eliminava tot mal dia, tot mal moment. No sabia d'on venies, qui eres ni què pretenies esser en ma vida. Tal volta això era el més interessant, que no en sabia res. Bé...l'únic que sabia era que en volia saber alguna cosa més, de tu, és clar, de la teva transparència incipient.

Peace.

Finestres

Persones meravelloses que mai coneixeràs t'esperen allà, impacients per veure si t'hi acostes, a la finestra. Miraràs per la finestra i veuràs ocelles encadenats al cel i arbres al terra. A vegades els arbres es creuen ocells i els ocells cauen a terra. Les arrels d'aquests primers prenen el vol, s'aixequen de la ciutat i del camp i es rebel·len a estar en quietud eternament; i les ales de les aus es desintegren parcialment, creant així una pluja que renova el dia a dia. No podras creure tanta mala sort, però just en el moment d'arribar al cim del cel, o de col·lidir amb l'asfalt dur com la roca, intervendrà quelcom, algun factor il·legible per als humans, i et tancarà la finestra tal i com tu la vas obrir, amb aquell senzill moviment de canell. No deixis mai d'obrir finestres.


Peace.

Dimitri Shostakovich

http://www.youtube.com/watch?v=ZYhZVqODYsI

263

Cordes, cordes que t'atrapen, cordes que t'allunyen. Cordes que t'acaronen, i d'altres que et justifiquen. Cordes que et protegeixen, cordes que t'escanyen per veure't sofrir. Cordes que faries més curtes si poguessis, i d'altres que tallaries si en tinguessis l'oportunitat. El món no és més que una inmensa xarxa de cordes, on tot té connexió. Però... tal vegada no sigui tan inmens, ja que si la corda que ens subjecta es trencàs, no hi hauria cap món vàlid per a mi.


Peace.

Voldria

Voldria veure'm reflectida en el mar, brillar tant com les estrelles, fer veure que a mi, mai se'm cau el món a sobre. Però tinc il·lusió dipositada en el nou demà, conducta un tant ingènua per part meva. La nit s'imposa sobre mi fent brillar la Lluna. Les pàgines d'aquest escrit em guardaran el secret i mentre tancaré els ulls, suaument, deixant que el fil dels somnis m'estiri i se m'emporti amb ell, allà on no pugui veure't ni recordar-te, on no pugui anhelar-te.

Peace.

Grocs

Canvia coses, canvia a persones (com jo)

Peace.

Treute'l

Tic-tac. Les paraules no són dignes d'expressar això, aquest tic-tac. Ens sentim esclaus del temps, de cada dia més, però en canvi sembla que no sabem viure sense aquest, que el nostre rellotge aviat passarà a ser una part del teixit corporal. Treute'l, treu-te el rellotge, tal volta demà ja serà massa tard.

Peace.

Avui serà per a mi.

Tinc exactament 15 minuts per escriure això, aquí, ara. Sembla que avui no em fa ganes escriure, Paraules buides. Avui tiraré la casa per la finestra i deixaré que penji del fil de l'improvització. Avui miraré al present, mirare l'ara i l'aquí, per poder escoltar com aprèn a bategar el meu estimat cor. Avui deixaré que el cos se'm buidi de prejudicis i males connexions: l'ompliré amb aquest aire fresc que arriba per fi a la ciutat (si així podem anomenar-la). Avui no podré estar-me mil hores pensant en qui sóc jo sense la dependència perquè estaré posant en pràctica la meva capacitat de reacció. Avui és dia quatre d'Octubre, i són les 14:41 (14:43 quan faig la revisió). Avui no és dia de ser racional, és hora de començar pel principi les coses (o tal vegada era en final?). Tant se val, avui serà per a mi, tan sols per a mi.


Peace.

Estimat lector (o no),
el més el·loquent hagués estat publicar aquesta com a primera entrada de Paraules buides, però vaig trobar de vital importància introduir-me dins aquest món amb "Llum"."Llum" va tenir, té i tindrà una gran repercusió en el meu dia a dia (ja sabeu alguna cosa d'aquesta "Juls" que signa les entrades). Tu ets llum, jo també. Tots tenim un raig de llum que en els moments d'adversitat ens il·lumina. Cada un de nosaltres brilla d'un color, intensitat i forma diferent, però malgrat ens sembli que sen's ha apagat la llum, aquesta sempre hi és. Alguns creuen que vas pel carrer, disfrutant de la vida, i trobes la teva llum de sobte. No és així (tranquils, és molt més senzill). La llum és dins teu. Pensa-ho bé, mai t'has preguntat què és aquesta força que, quan et sembla que no t'aixecaràs mai, que tot està perdut, t'impulsa a seguir endavant? Els amics són llum, la família és llum, tu ets llum. En síntesi, la llum sempre hi és però no sempre podem veurer-la, l'hem de trobar.
Paraules buides necessitava aquesta petita introducció a la llum. Ara, si encara no heu tancat la pàgina i heu decidit seguir llegint, m'agradaria parlar-vos d'això, de Paraules buides. Té un significat molt extens que intentaré resumir en unes poques línies. 
El primer que sen's passa pel cap al llegir un blog aparentment anònim, signat amb un pseudònim (que pot ser el nom del blogger o no), són unes preguntes de tipus: com és el creador d'això? Quin aspecte té? Quines són les seves aficions? D'on és? Quina edat té realment? Ho sé, són molts d'interrogants en pocs segons, però no passeu ànsia, tota pregunta du al costat una resposta. Així doncs, si és el cas que no sabeu la resposta de cap de les preguntes anteriors, sou benvinguts a Paraules buides; i si és el cas que em coneixeu, sabeu la meva identitat (que no és cap secret), on visc i l'edat que tinc, també sou benvinguts aquí i anau amb aquest avantatje. De tota manera, Paraules buides va sorgir d'un dia molt confòs, un dia de formular-se moltes preguntes i per tant, n'està ben relacionat amb els interrogants quotidians. 
Cada escrit o fragment publicat aquí no pretèn imposar cap llei de vida a ningú, ni tampoc té la intenció de convèncer a ningú de res. El que pretenen els mots de Paraules buides és que tu, estimat lector (o no), els omplis amb la teva llum pròpia. Els miris d'adalt a baix, de banda a banda, i n'agafis allò que et sembli més interessant.
Si encara no has tancat la pàgina i segueixes llegint, et desitjo que t'hagi aportat alguna cosa nova aquesta petita presentació de Paraules buides, que ja arriba al seu final. És un plaer escriure sabent que hi ha gent com tu que arriba fins a l'últim mot de la teva creació. Continuaré escrivint paraules buides, per a que tu les omplis.

Peace.

Llum

Llum. Tenia encara un regust metàl·lic, i vaig saber que sempre hi és. I trobarem un ésser que brilli del mateix color que nosaltres, i ens farà brillar més que el sol. Cerca-la, és dins teu.


Peace.