Ombra

La pluja et farà sentir un home nou
la cendra cremarà cada un dels records
i així, a l'unisò, cridaràs
Justícia, sigue's justa amb tothom!


El fum de la vida et consumeix lentament
i aquí el consol ja no és excusa vàlida
quedaràs ben saciat de covards 
que tan sols saben treure pols
i no n'entenen de llum ni de llevar-se


El silenci és un descans
aparentment etern

Èxtasi

Eventualment no sóc a casa
m'amago sota els núvols
acompanyada pel fum
i escric una estona llarga


Deixa'm veure't fora roba
vull conèixer les teves pigues,
enfilar-me pel teu cos nuu
i fer-te creure que ets viu


No m'és suficient la teva alè,
ni els teus ulls clucs mirant-me
és tot molt més complexe
i tan simple com una unió


La fusta se'm queda petita
i no hi puc escriure poemes
que parlen de cossos ardent
com la cendra del cendrer


Vine, oblida que tot és negre
faré un pacte amb els teus llavis
i, mossegant-los, oblidarem qui som:
"serem allò que vulguem ser"

Ben fort i clar

No em sento d'aquest planeta
el cervell s'ha fos com l'espelma
ha fuit i s'ho ha endut tot
no vull prendre decisions


És que jo només vull ser una cançó
que parli de llibertat i amor
que sigui més coses que una elegia trista i solemne
impregnada de notes i melodies xelestes
i jo pugui cantar-la, ben fort i clar


Escolta, món, per avui ho deixo estar
m'estiro i t'escric una estona llarga
perquè vegis que m'hi implico
que jo no deixo anar la corda
que estic aquí, lluitant

Peace.

Bones tardes tengui, senyora Pàtria

Avui he vist com queien les banderes
com les cremàven i destrossàven
no s'han aixecat ni un pam d'enterra


He observat com el poble es queixava
sortien al carrer i t'aclamàven
hi ha hagut morts, ferits i cabrons
però ningú ha vist com te'n anaves


També he contemplat com els robàven
astuts com la guineu els prenien la casa
se'n quedàven els diners i marxàven
ningú ho sap fer més bé, són uns valents


A tot això cal afegir
que no t'he vist en cap moment
no figures en les llistes, absent
i ells et busquen desesperadament


Apareix, il·lumina'ns
vine amb tots els teus soldats
digu'es com s'han de fer les coses
t'esperem, Pàtria estimada

Peace.

Company etern d'estiu

Haviem tret tot suc possible als nostres cossos. Ens haviem conegut amb el pas del temps i així mateix ja sabia com dibuixar el seu cos. L'estiu estava fet perquè ens desitjassim. I així ho vam fer, no ens vam privar de res. Tan sols ens calia una cançó d'Extremo i la platja. Ens bastàvem, ens haviem anhelat tant temps arrere que la resta d'Univers queia més enllà aquell estiu. N'hi ha que mai van creure en nosaltres, ignorants. Els que si ho féren tenen el cel assegurat, van ser dos anys llargs i feixucs. Ell era un gilipolles i jo l'estimava, l'estimava amb tots els fotuts significats que pugui tenir la paraula estimar. Vam fer-ho uns quans cops aquells mesos. Disfrutàvem l'un de l'altre com l'infant ho fa amb la joguina. El rerefons de tot allò tan sols era sexe i ganes de gaudir-ne, però llavors (i ara també) m'era igual, jo volia tenir-lo com no ho havia pogut fer mai i ell també a mi. Quan va passar un temps vaig notar com els engranatges i mecanismes que ell feia funcionar dins meu començaven a agafar rovell. N'estic contenta, la cosa va caure pel seu propi pes. Al principi els dos vam disfressar aquell sentiment de decadència i l'intentàrem evitar, però la caiguda era inminent. Va passar l'Agost i no tenia ganes de sentir-lo dins meu ni tampoc em venia de gust continuar amb tot allò. Crec que ell se'n va adonar ben aviat, pel Setembre la cosa va estar llesta. Va ser un ni tu ni jo, un tots dos. Un vespre vingué a buscar la cartera a casa i no vaig fer cap esforç per dir-li el que els meus ulls i el meu comportament van dir per mi. Ens coneixiem, i això ho va fer tot més fàcil. Ell sabia perfectament quan em tenia i quan no, i jo no el volia tenir més, me n'havia cansat. Semblava que mai arribaria el dia en que ja en tindria prou, jo sempre en volia més i més, i ell mai m'ho negava. Doncs sí, en vaig tenir prou pel Setembre. És meravellos perquè mai vam fer res que no volguéssim. Si ens venia de gust estar-nos tres hores parlant pel telèfon ho feiem, si ens voliem enviar a la merda ho feiem i si voliem follar-nos ho feiem, mai res ni ningú ens va impedir ser nosaltres. Els millors moments, al capdevall, són el que es queda dins el cervell, és així de selectiu.


Érem un col·lega, tan sols ens feia falta mirar-nos per saber què voliem, per conèixer fins a l'últim dels pensaments que li passava a l'altre pel cap. 

Tal dia com avui

La lletra petita m'ha romput els esquemes

i el rovell s'escampa per tots els teixits

On són totes aquelles torres?

Han caigut, una a una

El jadí s'omple de batecs esmorteïts

agredolçament el miro i ploro

Els genolls cauen al terra amb força

Feixucs com les pedres que em tiraren

descansen en la solitut més pura

dedican-te la caiguda

Peace.

Prolongació

Tot el que som ens persegueix
recorr la nostra anatomia
envelleix amb nosaltres
veu com s'apaguen els ciris
un a un, entristeix


Els àlbums s'omplen de fotos
i la vida dolçament ens torna grans
ens eixuga les llàgrimes
s'enduu aquells que ens fan falta
aprenem a caminar


Mentre les fulles resten ja caigudes
al mirall els veig a tots
elegants, ben ostentosos
homes joves i valents
sense escrúpols ni estimades


En mi comença l'univers
faig i desfaig tot el que em plau
benvinguts sieu companys
no tendré cap mirament
seré egoista i faré mal


Recordau, tingueu present
que jo no escric per ser poeta
simplement per respirar
escric per ser qui sóc
per poder significar


Peace.

Estimada Margalida,

Sempre em deies que hi havia temps per a tot, i és clar, tenies raó. Tu no hi ets i les coses han canviat tant... Me n'he adonat que saber dir que no és una gran virtut que encara no poseeixo, i que, com tu deies, no cal tenir pressa, tot arriba, tard o d'hora, però arriba. En aquests tres anys que fa de la teva absència la meva vida ha anat envant i arrere, i ha hagut moments en que semblava no moure's i d'altres que ho feia massa ràpid. Quan arriba la tardor sempre em vens al cap, tu i els teus oceans. Les fulles ja fa temps que són als ametllers (sé com t'agradaven els ametllers florits) i els dies són més amens i no es fan tan pesats al capdevall, ha sortit el Sol després d'un hivern gèlid i ple d'emocions. M'agradaria que haguéssis estat aquí per aconsellar-me i tranquil·litzar-me, t'he necessitat tant aquest hivern! Però clar, la vida avança i uns es queden arrere. Tant de bò fóssis aquí, et contaria tot el que he viscut en aquests tres anys, deixaria que tu m'escoltassis i finalment em deixaria abraçar i t'oloraria, sentiria aquella olor a tu que tant trobo a faltar. He de dir-te també que aquí no tot és tan fàcil com quan tu hi eres. La mama i jo t'enyoram molt i això es nota. Vull dir, que els estius ja no són el mateix sense tu, ni els hiverns, però bé. No pots fer-te una idea dels cops que he desitjat poder-te dir adéu, poder acomiadar-me de tu. Te'n vas anar tan sobtadament que encara no ho crec... Ja ho veus, no sóc pas la mateixa que quan vas marxar, però per a tu jo aniria arrere en el temps i tornaria a veure't, a rebre't amb els braços oberts. Tant de bò hagués escrit alguna cosa semblant a això abans de que partissis, ho sento, no se'm va passar pel cap, veia com te n'anaves i no volia. No ens oblidis si us plau.

Que et porto a dintre, molt endins. 

Júlia.

Reina dels oceans

Quan et sentis sola
esgotada i poca cosa
truca'm, no ho dubtis
a qualsevol hora


Amiga meva, així és la vida
la llum s'esfuma en un no-res
però tranquil·la
que és allà  quan no la veus


T'obligo a fer el teu camí
llarg i solitari
jo t'espero aquí
preparada per partir


Quatre versos mal contats
m'han servit per fer un poema
dels bons, dels millors
dels que escric essent sincera


T'estimo, reina dels oceans
no t'ofeguis dins les aigües
tu sola et faràs gran
i rere teu sempre em tindràs


Peace.

Alba

Ja sé com ballen els peixos
i per fi he descobert el misteri de les abelles
ara em resten els coloms, cocodrils i búfals
que són molt més complicats i densos


La teva absència s'omple a poc a poc
lentament me l'empasso a trossets
amb l'ajuda d'incondicionals
i la intervenció de noves ànimes


Et penso en absolut silenci
essent jo mateixa qui t'escriu
el teu tacte suau, tan delicat
encara ressona puntualment entre els llençols


Tot plegat les flors tornen a sortir
i la manta ja em tapa sola al sofà
la mancança de tu s'esvaeix
com la boira a l'alba pura i neta


Peace.

Surtidor d'energies

Lliure com les fulles del taronger
mirava al cel i s'hi veia en ell
filtrejava entre les oronetes
cantava com les sirenes
melodies impossibles i confuses
ningú sabia què volia


Rituals de bon matí
la feien embojir i estimar
el seu món prenia nous colors
bucejava entre libèl·lules d'estiu
i els girasols ballaven al seu pas
ella era música i llibertat


Què preciosa és la existència
quan necessita d'algú
sabent que s'esvairà entre la boira
com els camps al seu pas
blancs inmaculats
siluetes perfectes, inmortals


Li deien Literatura
no la va tombar ningú mai
era ferm com les muntanyes i els mars


Peace.

Omple'm, vida

impregna'm de tu
creant nous colors
fes-me sentir viva


Mostra'm tot el que ets
pren-me el que m'és sobrer
no vacil·lis
fes-ho bé


Treu de mi allò que esperes
i també el que no planetjes
dona-m'ho tot
juga amb les esferes


Vull ser plena d'univers
amb molts d'astres que m'envoltin
però també hi haurà forats
d'aquells negres tan diabòlics


Estic llesta
vine amb mi
que avui nam a trencar
allò que en diuen destí


Peace.

A totes les pèrdues,

Ho prendré tot d'una prespectiva més real, així com vingui...
Avui la neu ha entrat dins el nostre camp de visió sense avís previ, i tots els paisatges verds han tornat blancs. Sembla que el verd necessitava una mica de fred, de realitat, per adonarse'n del que realment som, és. És l'eterna pregunta, amic meu. Estem sols, molt sols. Arribam sols al món i en marxam també sols, ja ho diuen. Avui era dissabte i tampoc hi eres, clar. He fet algunes coses per entretenir el meu pensament, ja saps, simplement actes insignificants per no recaure en que, com he dit, avui era dissabte i tampoc hi eres. Però has vingut tu i t'has assegut a la butaca de nou, amb el jerséi negre, aquells texans que tant odiaves (odies) i els leds verds. Avui no has dit res, ni t'has immutat. Et mirava i no m'ho creia un altre cop, un altre cop... Les teves mans, els teus braços tan abraçables i el teu somriure mirant al terra encara ressonen dins meu. No he pogut fer res perquè te n'anassis, i encara ets aquí. Aprofitant que et quedaras tota la nit rere la persiana, observant-me mentre dorm, vull dir-te que estem sols. Tu i jo, estem sols. Tots ho estem. Al capdevall som nosaltres els qui hem de prendre les decisions, els qui hem de viure això som nosaltres. No val dir allò de "jo no volia...". Un cop has dit no, has negat alguna cosa, confia amb aquest no, dóna-li suport amb el pas del temps. Un no significa pèrdua, però alhora guanys. Jo intento acceptar i interioritzar el teu no, i confiar en el teu jo passat que ho va decidir. Ho intento, cada dia, creu-me, però no m'ho empasso encara. Veig guanys tal volta, que algun dia apreciaré, però de moment el teu no sona dins l'habitació cada cop que vens i t'asseus a la butaca. Res més, tan sols que, si has de quedar-te tota la nit, agafa la manta i tapa't, que l'habitació és freda.

Na Júlia no escriu perquè ho sentis, escriu perquè omplis les paraules.

Paraules Buides

Hey, Paraules Buides. Sembla que ningú t'ha de llegir ara eh? Sembla que has perdut sentit i unitat, que de tu n'han fet trossets petits. I tant que has perdut alguna cosa, algun aspecte que era important dins teu. Tots t'entenem, sabem com et sents: és una espècie de sentiment de decepció i una tallada directe del reg sanguini. Tranquil, que tan sols has perdut una part de tu. Fa mal, molesta i no és agradable, perquè llavors has de organitzar de nou la teva estructura, i és una mica desesperant, però entreten i al capdevall, és el que fem constantment: ens rompen esquemes i n'hem de fer de nous.

Peace.

Avorreixo

No tenc un tiet que va pilotar un avió a la guerra de Corea. Tampoc cap carta de le Guerra Civil Espanyola on es narrin les desavinences d'algun familiar perdut. Mai he vist a algú i he sabut que d'ell m'enamoraria. Puc contar amb els dits de les mans els cops que escric alguna cosa que de veritat valdria la pena escoltar. Els textos deixen gran cosa que desitjar, el meu lèxic és reduït i repetitiu. No em ve al cap la darrera cosa estúpida que he dit, però sé ben cert que n'he dites moltes. Ara mateix em preguntes la capital d'Estats Units i jo et diré que és Nova York. Em fa mandra treure les mans per escriure això al teclat, avui l'amibent és gèlid. Hi ha mil aspectes més que ara no em venen al cap (m'encanta l'olor a gespa acabada de tallar) pels quals significo, i a vegades no trobo manera de veure'ls, vés per on.


Peace.

Semicossos

M'agrada que em llegeixin
d'adalt a baix
per tots els costats
navegant dins el meu cos
buscant algun tresor


Ara tothom escriu
per ser el primer que ho diu
per ser exclusiu
i en realitat
tot està premeditat


Inventam nous paràmetres
als quadrats els feim triangles
als cabells ens hi posam rastes
que es desfan
i anam filant


Som tan i tan petits
quasi ni existim
com el dia sense nit
indefens dins l'univers
entre astres gegantins

Peace.

On sigui

Vull que m'ho diguis,
que ho cridis al vent
i les paraules rompin gratacels


No en tenc cap dubte
que tu ets qui m'ho ha de dir
i ningú més, creu-me que sí


Si fes cap falta
pujaré fins a la Lluna
a buscar-te dins la fosca
a mirarar-te i no veure't


I ara sí, amb peus a terra
caminaré cap a la llum
per trobar-te dins aquesta
espera'm, no sóc molt lluny

Peace.

3126 (3-1+26 són 28)

Jo et seguesc escrivint, cada dia, interiorment. Jo et sento aquí, molt a prop, com si el teu aroma fos dintre la meva cambra. Potser tu no ho notes, però una part de tu resideix dins de casa. Tal volta són els teus ulls, o les teves mans, o els teus llavis... tant de bò poguessis estar-hi tu tot sencer, abraçant-me com mai ningú ha sabut, tant de bò m'il·luminàssin els dos leds verds que tens. Jo t'escric, i les meves intencions són no deixar de fer-ho.

T'estim.

-

Petita, quasi inexistent. Envoltada d'endolls, cables i monitors, connectada a mil xarxes socials, escoltant mil cançons diferents, em sento tan i tan petita. És sensació de buit a la panxa, com si res fes falta i tot fos sobrer. És tan sols avui, potser, que els núvols m'han empaitat tota la tarda, voltant pel meu cap. Ara mateix no n'entenc de res, no sé res ni vull saber res de ningú, tot em fa mandra i sembla llunyà. Llunyà, és la paraula. La realitat està distorsionada i llunyana, molt lluny de mi. Et necessito. Necessito que estiguis aquí, fent-me tocar de peus a terra, mirant-me als ulls. Necessito sentir el teu aroma, el teu tacte suau. I no hi ets. 


Peace.

Dama de la nit i el vent

Deu ser que avui m'ho has demanat
o que la poesia al meu cap ha arribat
I mira, sí, t'escric unes pobres línies 
per agraïr-te que tu em dones
tot el que altres mai podrien
ni en vint mil vides


Hem rigut, plorat i caminat
juntes filam el camí que d'aquí uns anys
esper poder acabar al teu costat
Hi ha hagut entrebancs i malentesos,
moments de glòria inexplicables


Gràcies a tu he resolt enigmes mai resolts,
però sempre me'n quedarà un de pendent:
tu, dama de la nit i del vent
que un bon dia, em robares el ceny


És bastant pobre, però m'agrada, ets tu en poesia. T'estim molt

sense títol

Rarament t'ho dic però avui és un dia d'aquests, més alegre que els demés, on vull escriure't per tot (no només dins el meu cor). Vida meva, em fas feliç, i pocs ho fan tan bé com tu. Llavors, vine amb mi al paradís que les coses aquí són molt més amenes. A vegades sorgeixen dubtes, lògic si escoltes als qui... bé, als qui no n'entenen vaja. Obviant-ho tot, no em vull oblidar de dir-te que gràcies al teu amor, a mi, em sobra la resta.


T'estim

Si tot fos tan fàcil com...

A vegades és tan fàcil com escriure't per dibuixar el teu cos entre els llençols. Només cal imaginar-te aquí de cos present, clucar els ulls i llestos, el bolígraf adquireix connexió directa al cor mecànicament. Totes les coses haurien d'esdevenir tan simples. El món seria completament lliure de prejudicis i conflictes. En moments de prendre decisions importants, l'individu clucaria els ulls i s'instal·laria la connexió dins el nostre sistema nerviós, fàcil. Seriem (som) éssers que es guiarien pel cor. Així tots entendriem les situacions dels demés i ho tendriem en compte per prendre les nostres. Tot prendria un caire més humà i col·lectiu i, és clar, també sorgirien injustícies (que serien resoltes amb el cor). Veus? Si tot fos tan fàcil com escriure't...

Peace.