Decisions

Elegim la vida, elegim l'amor. Elegim aixecar el cap i no deixar que la por entri dins nostre. Elegim estimar com mai abans ho haviem fet. I clar, entre tantes decisions, oblidam allò que mesos abans buscàvem sense parar i ara ja tenim: la felicitat. És allà, vora nostre, prenguent cafès i compartint converses reveladores, però la obviam tant que fins i tot l'oblidam. I és una pena, una pena enorme. Jo no l'oblid, jo elegesc la vida, l'amor, elegesc els "t'estim".


Peace.

La vida,

aquest camí aprentment llarg. En perdem tants pel camí... També en guanyem molts, i és clar que alguns es queden fins al final al nostre costat. No ens hem de deixar asustar per la foscor, ni ens hem de creure totes les històries de por que corren pel món. Molts de dies sentiràs una petita càrrega sobre les teves espatlles, i et semblarà que per un moment no té gaire sentit això. En aquests moments te n'adones de que mentre tu plores les teves penes, n'hi ha milers que també desesperen, i molts d'altres que troben el consol en la mort. Potser sí, molts de pics estem perduts, ens perdem. Però no, no acaba aquí, avui no. Fem el cor fort, ens eixugam les llàgrimes i seguim endevant, amb tots aquells que hem deixat arrere donant-mos suport, amb els qui ens agafen la mà per continuar el camí al nostre costat, i amb l'esperança de trobar-ne molts més que ens fagin veure la llum esperada.

Peace.

Puc veure't mentre rius
sentir-te mentre em parles
somiar-te a cada instant
fins i tot olorar el teu perfum


Recordo quan em mires
jugant amb els meus ulls
obrint totes les portes
obviant tantes paraules


Peace.

No t'ho diré mai

Entre el mal de cap, el soroll de la pluja i els possibles maldecaps que pugui tenir (que són pocs), no he pogut refugiar-me enlloc més que en tu, en el teu ser. He pensat que potser tu també ho fas quan no trobes res més a fer, o quan et ve de gust. Avui tenies el verd més verd que mai. I ahir els petons semblaven durar una eternitat i eren més dolços que els altres dies. Potser demà la teva veu sembli més suau. No sóc capaç de contar el temps que fa que esperava inconscientment una cosa així, ni tampoc de preveure el temps que la tendré en les meves mans, però si sóc capaç de dir-te amb exactitud el temps que a mi m'agradaria dedicar a tu. No t'ho diré mai però, és clar.

Peace.

no diguis per sempre

Tenir por es considera tant i tant pervers... Jo tenc por. Tenc por de no saber com fer-ho, de no saber què dir per agraïr-te tantes coses alhora. Tenc molta por. Però tu apagues les flames de la por amb el teus ulls, i encens les de l'amor amb el teu cor, fent-lo bategar amb el meu a l'unisò. Potser és cosa de l'edat, això de tenir por, o potser és cosa de tota la vida. No en tinc ni idea, d'on surt aquesta por. Però si que se com fer-la fugir, com convertir-la. Por a perdre't, por a no trobar-te vora meu cada dia, por a no saber estimar-te tant. Moltes coses. Però ja t'ho dic, no m'asusta aquesta por, perquè jo aguantaria mil anys de por tan sols per tenir-ne tres de felicitat amb tu, vida meva.


T'estimo

I ara no se viure sense ella

Després de tantes voltes i tants entrebancs, per fi sembla que l'he trobada. S'amagava entre els meus llençols, ben, ben amagada, no es deixava veure mai ella. Li deien que no fes soroll, que jo no la volia ni veure. Era mentida, clar, però ella, com és tan tímida, s'ho creia i no deia res. Els d'adalt van prohibir-li dirigir-me la paraula, i així ho va fer. A vegades jo la cercava, i mai la trobava. Vaig estar dos anys buscant-la i buscant-la, i mirant dintre els caixons, dintre l'armari i dintre mi mateixa. I de sobte un dia es va rebel·lar, va dir prou. Va sortir d'entre els llençols i va entrar dintre meu, em va parlar i em va omplir com no ho havia fer els dos darrers anys. I ara, no se viure sense ella (l'estabilitat, dic, no monotonia, com alguns creuen).


Peace.

Boira

S'esvaeix el verd dels camps
però el teu segueix present
esperant a trobar-se amb mi tal volta


La boira ho fa tot més confús
gairebé no veig els meus peus
i així i tot perceb la teva olor
sent els batecs del teu cor


Ja ho veus
a mil quilòmetres
i t'(estim)escric tant o més que ahir

Peace.

Cercle viciós

Se m'ha fet impossible evitar l'esgarrifança i recordar el tacte de les teves mans recorreguent totes les parts del meu cos, una a una. T'he imaginat aquí (vora meu) mil pics i cadascun d'ells m'he girat per veure si eres a l'altre costat del llit. Tot i que no he aconseguit tenir-te de cos present avui vespre, la teva fragància no m'abandona mai, es queda plasmada en la meva roba i, sobretot, en la meva pell. I la teva pell, tan suau... Que m'acarona tot el cos... És un cercle viciós, i tu n'ets el culpable, és a dir, el vici.

I'll miss you, t'estimo.

Érem feliços

deixant que el vent s'endugués la nostra fragancia a indrets desconeguts i llavors retornar-la en moments d'absència teva per fer-te present. Milions de terratrèmols ensorraven els esquemes de ma vida quan el teu verd s'incrustava dins meu, ben endins, fusionant dos esperits. Érem feliços, fa dos segons, si, just fa res (i ara encara ho som, si, ara mateix).

Peace.

Viure

i estimar, viure i escriure, viure i pensar, viure i caure. Són conceptes inseparables, que irremediablement hem après a associar plegats. Al principi tot costa, vull dir, al principi et costa entendre com aquell pot estimar a n'aquell altre, com una persona pot canviar tantes coses, com pots arribar a odiar a algú, i sobretot, ens costa veure i esbrinar quin és aquell ingredient meravellós de la vida que fa que, quan caiem, aparegui la llum i ens digui un "segueix endevant", un "no s'acaba aquí, això de viure". I tant que no, l'únic final possible és la mort, per tant, ens haurem d'anar adaptant a les adversitats del dia a dia. Avui semblen tormentes amb llampecs interminables i mortífers, però tal volta (segur) demà, o demà passat, o d'aquí vint anys, mirarem arrere i sabrem treurer-lis el suc a n'aquelles tormentes, sabren com fer-ho per a la pròxima poder treure el paraigües a temps o simplement deixar que ens mulli la pluja, però amb la certesa de que a casa ens espera algú amb roba eixuta i amor interminable. Així de simple sembla, i així de complicat i confús és.

Peace.

Gotetes

T'ho diré com millor se
com a casa m'han dit sempre
amb un filet de veu
i allà on ningú ens pugui veure

No vull ser si tu no ets
i sense tu no m'hi se veure
als llindars d'aquesta vida
fent nostre el dia a dia

Quinze, vint o trenta anys
m'és igual si tan sols tres dies
jo amb tu em perdria
si fes falta tota una vida

T'ho diré com millor se
com a casa m'han dit sempre
amb un t'estim sincer
i aquests versos que el presenten.


Peace.

r

He decidit que et miraré els vespres per la finestra, i que no deixaré que te'n vaigs. També he considerat que estaria be abraçar-te a totes hores. He optat per no reprimir als meus sentits, per deixar-los fer i desfer el que vulguin. Tot i així no permetré que em guanyis tan fàcilment, m'esforçaré a fer veure que no em llevo cada matí pensant amb tu, i que no recordo de quin color eren els teus ulls, ni tampoc la olor que feies. Encara que, pensant-ho bé, no seré capaç de reprimir l'abraçada després de tants (han semblat tants) dies fora dir-te un t'estim a cau d'orella. Perquè tu ets dia i nit, ets carrers plens de gent, ets petons interminables, ets. I jo soc, amb tu. Som nosaltres, dos cossos que es troben, que no s'amollen, que es desitgen, que s'estimen.

Peace.

Verds

Avui m'he llevat enyoran-te
m'he llevat estant segura d'estimar-te
i mentre ocells volàven
han vengut quatre versos
a ensenyar-me com fer-ho
per escriure i imaginar-te
dins els meus llençols
abraçant-me
escrivint per dintre meu.


El cel és ben blau
quasi tant com aquesta tinta
que et recorda i et fa present
dins un espai ple de llum verda
com els camps de vora casa
com les teves dues esferes
que ara resten a l'altra banda d'aquest Mediterrani
impregnant de verd els carrers
i, per qué no? 
Tot el globus terraqui.


T'estim

07:22

Somio amb tu cada nit, n'estic segura. Somio que ens perdem plegats i ens estimam en llocs desconeguts. Però, mai recordo què feiem. Mai recordo què feiem, on anàvem i què ens deiem. Deu ser que, just l'instant en que obro els ulls, és quan començo a somniar de veritat.

Peace.

Green

Llum. Fa dos mesos arrere parlava de llum, de llum de colors, que volia trobar-la. Volia que algú pintàs la meva llum blanca d'algun color meravellós. A vegades no la veim, com vaig dir fa dos mesos. A vegades costa imaginar-la, i fins i tot olorar-la. Però de sobte arriba el verd i l'impregna, traçant un nou capítol, noves sensacions i nous espais on il·luminar. Traça'm, il·lumina'm, amb els teus verdíssims.

Peace.

Paradise

Hi ha infinites tipologies d'estimació, infinites. Estimam a algú just l'instant en que ens adonem que ha canviat esquemes en la nostra vida, quan ens treu problemes d'enmig, quan sempre és allà i quan ens aconsella. Estimar és gran, és majestuós i ple. És un t'estim que ho canvia tot, que ho omple tot, que fa brillar els astres que ens envolten tan sols per nosaltres. Són aquestes sis lletres i un apòstrof que, en sortir expulsats per l'aire dels teus llavis, capgiren el món.

Peace.

Plourà

Com aquell dia, on tu m'abraçaves. Com aquell dia on les mirades van decidir trobar-se, on els cossos van decidir atreure's. I ens mullarem, perquè quan plou tot es mulla, les sabates, la roba...tot. I em diràs que brillen i jo diré que són verdíssims. Aquell dia també plovia.

Peace.

Poques

 són les persones que saben veure de manera objectiva la realitat. Diuen, sempre diuen, que aquestes persones són les que prenen les millors decisions. Amb la sang freda i fora miraments, decideixen si dreta o esquerra, si blanc o negre. A mi m'agrada el gris, avui fa un dia gris. I m'agrada mantenir l'equilibri enmig, intentant compensar. Per tant em considero una persona no-objectiva (ja em considero alguna cosa). M'agrada veure com els crancs caminen de costat sobre les roques a l'estiu, i també em causa gràcia la manera en que obren els ulls els gats, ben oberts, sembla que les òrbites han de sortir disparades contra el món exterior. M'agraden molt els dies de sol i bon temps, i m'encanta passejar sobre la terra mullada, enfonsant les bambes dintre el fang. Sempre em ve de gust sortir a fer un cafè, i encara més si és un dia de pluja, i estar hores parlant de nosequè. M'agraden moltes coses, podria escriure mil coses meravelloses. Però també m'agrades tu, el teu tacte, la teva olor i el teu somriure. I això no se explicar-ho, m'agrades i punt.


Peace.

Ja ho se

que brilla el Sol al carrer
Tant se val
tinc un Sol propi
que il·lumina la meva ombra
perpètuament


Fora cap tipus de norma
ell em guia
per paratges inexplorats
Jo seguesc la seva traça
perdent el nord
trobant el sud
fabricant una
(pobre) estrofa

Peace.

si és per tu

"Voldria dir-te tantes coses que se m'apaga la veu. T'escric aquest text, que és teu, malgrat que les paraules no siguin les més exactes, ja que les coses més simples són les més difícils d'explicar.
Estaré amb tu, per si algun dia et perds i no trobes el camí, per si et roben el temps i els segons es fan anys, per si t'ofegues en llàgrimes i t'oblides de somriure. No et preocupis, perquè sempre estaré aquí per recordar-te qui ets i, d'aquesta manera, potser entendràs perquè tanta gent t'envolta i et vol.
Si et tinc massa, tinc por de mi. Si et tinc massa poc, tinc por de tu. De vegades, quan la por s'apodera dels meus pensaments, desitjo no voler-te tant, però és gairabé tan inevitable com besar-te.
M'agrada escoltar als teus ulls quan em diuen el que els teus llavis no s'han atrevit a dir i m'agrada adonar-me de que el teu amor em fa més lliure.
Et vull cuidar i fer que mai et quedi gran el món. Vull dedicar-te tots els meus somriures, que abans tu m'has entregat a mi. Vull ensenyar-te la meva forma de viure, però després borrar-la i fer la nostre forma de viure.
Encara no ens hem trobat lluny ni les distàncies ens han separat, però sincerament és el que més temo avui.
Tan me fa si haig de baixar el cel per a que el puguis tocar, si haig de recórrer els carrers més foscos o les aigües més braves, tan se val que hagi d'arriscar-me si és per tu."


Peace.

(me) caic

Provoques canvis atmosfèrics, onades de calor interminables i explosions de sensacions. Provoques certa atracció, que s'obrin ses pipelles fins tocar sa Lluna. Em provoques a mi, i jo (me) caic.

Peace.

mirau envant

Trenta mil soldats
cremàven ca nosta
Armats,
encengueren les persianes
deixant que la pols
tornàs a veure'ns
Mirau, (quantes espurnes)
Finalment tenien raó
quan rodes la clau
et plouen les ajudes


Mirau envant i no arrere
que la casa
ja és buida


Peace.

Juny

Vull
transpassar dimensions
obrir caixons
i pegar-hi un cop d'ull
Vull
una fusió de cossos
sentir la calor dintre els ossos
tal com si fos
Juny
Vull, vull, vull
veure't més de prop i menys de lluny

Peace.

Instant efímer

Pols. Això és el que sóc just l'instant després de penjar-te el telèfon. Instant efímer que mir de prolongar el màxim de temps possible. Sóc pols, em sento com la pols que es deixa arrossegar pel vent, i tu ets el meu vent. Vull volar, enlairar-me amb tu i gràcies a tu. Els peus gairebé no noten el terra i la ment ha abandonat el món físic. Un fil telèfonic ha transpassat i trencat les barreres dels dubtes i la por, vés per on.

Peace.

microsegons

Plou (i no fa sol)
rellisquen
les gotes
len
ta
ment
[som tu i jo dins l'aigua
fent d'aquesta un món etern
Roden
els pneumàtics (dels cotxes)
sobre l'asfalt
len
ta
ment
[som tu i jo al carrer
mirant com passen els trens

mmrs

Milers d'estrelletes sobre nostre, sembla que s'hi hagin acomodat, i no se'n vulguen anar d'aquí. Mai un sostre havia vist tantes coses, mai un aire havia compartit tants records. No volia parar de mirar-te, i de dir-te que vull estimar-te, més que mai, que no en tenc cap dubte. Relliscàvem l'un sobre l'altre, fora cap pressa. Els ulls verdíssims em miraven, no sabia on ficar-me per no menjar-te a petons. Entrava aire fred per la finestra, havia arribat l'hivern, nosaltres férem arribar l'estiu.


Peace.

(T')escriuré

Escriuré quelcom. Escriuré per a ell, per a que miri les paraules i les ompli. Sí, escriuré tan sols per a ell. Escriuré com ens mullàvem sota la pluja i deixaré clar que no volia estar enlloc més. També descriuré com ens abraçàvem i com ens miràvem, tot i que les paraules no són dignes de fer-ho. Deixaré escrita l'enyorança dins l'espai cibernètic, i també miraré de redactar tots i cadascun dels dies plegats, totes i cadascuna de les paraules. I, plegats, llegirem aquest escrit, i, plegats, omplirem fins al darrer espai en blanc entre les paraules amb felicitat.

Peace.

Clock

El va mirar. Ella el va mirar a ell, i es va veure dins els seus iris. El va mirar i no va poder evitar pensar com havia pogut viure fora els seus ulls verdíssims. Va deixar caure, inconscientment, la seva mà sobre el seu pit. Un, dos, un, dos... podia sentir els seus batecs, acompassats als d'ella. Silenci. Mai havia escoltat tantes coses en silenci, mai aquest havia estat tan revelador, tan decisiu. Ho tenia clar: era ell. Era ell amb qui volia compartir els dies, les hores, els minuts, cada segon de la seva existència. El va abraçar fort i segura de sí mateixa. I aquella abraçada, aquella fusió, va traçar la línea de l'abans i el després, va fer que, inmediatament, el moment quedàs glaçat dins la memòria. Aquella abraçada va aconseguir parar les agulles del rellotge.

Peace.

Bojos

"Està boja." Si, i tant que ho estic. Estic boja per viure, per sentir, per veure't. Estic boja i em sento lliure, pot haver-hi millor estat? Estic boja per creuar la meva mà amb la seva, per creuar les mirades, també. Estic boja per dir-li que em perdria mil i un dies on fos tan sols amb la condició que a l'auba ell continuàs vora meu, i jo despertàs amb els seus ulls del color de l'esperança mirant-me. M'embogeix veure com riu, alçant la mirada al cel infinit que s'esten sobre nosaltres, i també m'embogeix escoltar-lo parlar, escoltar com de cada dia formam més part l'un de l'altre. I em sento lliure... doncs perquè m'hi sento, ho duc a dintre, molt endins, quasi tant com als seus ulls (ni s'hi acosta). Estic boja, sí, i és cosa meva i seva, cosa nostre. 

Peace.

T'agrada

T'agrada. La seva olor, el seu tacte, el seu nosaltres, el seu viure la vida. T'agrada tant que tanques els ulls i ell és amb tu, que si ara fos la fi dels temps voldries que fos amb ell. No t'acabes de creure que ell sia si tu ets, no t'acabes de creure l'incipient nosaltres. Obris ben be els ulls per trobar algun error, algun "fail", però no esdevé. T'agrada. T'agrada tant que no pots parar de dir-ho: "m'encanta."

Peace.

No volia

Dutxa. No volia treure'm de sobre la seva olor particular. Mirall. No em volia veure reflexada en un tros de vidre, ho volia fer en els seus ulls. Piano. No em venia de gust tocar les tecles, volia acariciar-lo a ell, suaument. Llençols. No volia que aquests em treguéssin el fred, volia que ho fes ell amb la seva presència. Llibre. No volia llegir quatre línies plenes de mots, volia llegir-lo a ell, fins a la darrera síl·laba existent dins la seva ànima.

Peace.

Plou

Plou. M'abraçes. Tant de bo cada adversitat i problema se'n vagi rere una de les gotes de pluja que rellisquen sobre els cotxes. Així sempre seria tot tan fàcil, tan simple, que no ens n'adonariem i ja haurien plogut mars i oceans. Tot seria tan... perfecte (com ara).

Peace.

Fluorescents i estrelles

Un, dos, tres, i quatre, i cinc, i sis segons, i set... El faria durar eternament. No deixaria que la seva pell mai es separàs de la meva. Vull que es pari el món de les circumstàncies i començi un nou món, el nostre (sí, he dit nostre) món. Sembla tan llunyà que no ens n'hem adonat i ja hi som a dintre. No voldria estar a cap altre lloc, no voldria respirar cap altre aire, no voldria agafar cap altre mà, no voldria saborejar cap altres llavis, no voldria mirar cap altres ulls que els teus, que omplen els meus de fluorescents i estrelles.

Peace.

lght

Ballarem de puntetes sobre el cristall, anirem a veure com es desprenen bocins de terra mullada i jugarem a negar-ho tot. Sortirà el sol al matí i t'il·luminarà els ulls, impregnant-los d'una llum particular, teva. Llavors anirem a perdre els sentits, junts, a altres terriroris inhabitats. A la tarda plourà, i es mullarà tot, com és evident. Caminarem sota la pluja, mullant-mos nosaltres, però farem dels pulmos brànquies i de la pell escames. Relliscaré sobre les teves escames, analitzant-les una a una, saborejant-les, saborejan-te. Les secaré i axí podrem continuar nedant dins l'incertesa i el plaer. Més tard, entrada la nit, ens asseure'm al terra del jardí de casa, i contarem les estrelles del cel gran i majestuós. Ens hi quedarem eternament, sobre la pedra del terra, i em cantaràs la cançó. Tornaràs a cantar-la una i altra vegada, fins a la sacietat. Però no ens cansarem mai de les estrelles.


Peace.

msc

Musica, que recorda, que incita, que embogeix, que accelera el pols, que encèn focs, i també n'apaga. Les ones s'integren dins l'ànima i en fan d'aquesta un món apart. Acords i melodies que fan que el silenci digui més que qualsevol paraula, fan que escoltis al silenci, a la bellesa del silenci.

Peace.

Més

No és tot això, no. Sóc més que tot això, sóc molt més. Potser és que no m'explico... Vull dir que, sóc vida, sóc emoció i sóc canvi constant. Em vaig quedar pensant si era avui o demà que havia de mirar arrere, i en realitat no era mai. STOP. Para't, mira't, escolta't. Ets més que un simple "adéu", que un simple "et necessito". Els "adéus" i els "et necessito" són certs, però no són tot. Tal vegada també és cert que no sé què és tot, però sé que el res mai esdevé, mai sorgeix. Per tant a vegades m'agradaria dir-te que som més que això, més que una tarda, més que unes paraules (buides).


Peace.

Soul

L'ànima és una. Una sola la que pensa, la que sent, la que somia, la que crea música, la que no es conforma, la que t'intriga. És una.
Van voler fer-ne trossets petits i dispersos entre ells de la meva ànima.
No van aconseguir-ho, no era tan fàcil.
Caic, dins el forat negre dels sentiments.
No en surt, tant se val, ja m'agafaràs tu des d'allà baix, al fons de l'anima (que van intentar robar-me).


Peace.

Les estrelles dels meus ulls

Avui no em surten les paraules, avui no. Avui em surt mirar-te i anhelar-te. Avui em surt escoltar-te en les cançons de la guitarra, i també em surt desitjar-te. Avui no em surt parlar-te, avui em surt pintar-te dins el meu cap. Avui em surt imaginar-te, inventar-te entre la gent. Avui em surt pensar-te a totes hores. Avui no estic aquí ni allà, estic amb tu. Avui l'horabaixa et cridava i no has vingut, has quedat. No se el perquè ni el com, però avui ets per tot. Ets dins les estrelles dels meus ulls, ets dins la fosca fora la finestra, ets dins el teclat que escriu aquestes paraules, tot i que avui no em surten. 


Peace.

Jo i la resta

T'agraden les seves mans, tot i que no li diràs mai. T'agrada com se'n riu mirant l'horitzó, tot i que mai ho sabrà. T'agrada com se'n riu de la vida, del dia a dia, encara que no s'ho imagina. Però els dies són curts i de cada cop més freds. Al cap i a la fi, no tot encaixa bé, hi ha certs aspectes que no entens, però tampoc li ho diràs mai, mai de la vida. Oceans d'incertesa et volten el cap, que és buit aquests dies (és més ple que mai). Hauria de ser l'única que et digués que ets tan, peculiar. Hauria de ser jo, i la resta (tu).


Peace.

Gota

Valorant les idees que em pertanyen, les possibilitats no són nules. Les possibilitats de que la gota que penja de l'aixeta no caigui, vull dir. La gota no vol caure (o això creu ella). Ella vol mentenir-se allà, a l'abisme, mirant un nou món des de dalt, des del cim de la muntanya. Perquè si cau potser es farà mal, si cau potser es desfarà en dos, i no sabrà com viure separat en dues unitats. Però alhora vol viure-hi, vol viure les dues cares de la vida com a gota. Vol saborejar el gust de les canonades més negres, i veure quins misteris s'hi amaguen allà. També vol viatjar a canonades pulcres i netes, fora cap defecte (encara no en coneix cap d'aquestes). Tot i així, la gota encara no ha caigut, encara penja d'un fil. Però ella sap que algún dia haurà de fer-ho, que algun dia les seves molècules es dispersaràn, xocarà contra la pica, i llavors s'haurà d'aixecar i seguir. Algú li ha comentat que allà baix l'espera una altre gota que vol dir-li quatre coses a cau d'orella. Diuen que vol fer-li veure la brillantor de les estrelles i el fred del Desembre sota una manta al sofà. Però no es decideix, clar, no és gens fàcil. Ara te una vida còmode, penjant de l'aixeta, de cada dia més convençut de que vol precipitar-se, tirar-se i no pensar-ho dos pics. De cada dia més pensatiu, de cada dia més atret pel raig de llum de la vida.

Peace.

Paranoid

Tinc cinc dits a cada mà. Dos ulls color marró comú. Uns llavis indefinits. Dos peus, com tothom. Dues cames no massa llargues. Dos braços no massa curts. Un cap que pensa. Un cap que pensa. Un cap que pensa. Una ànima que existeix. Existeix i per tant raona. Raona i per tant sent. Els sentiments. Interessant. Ens mostren les aparençes, allò que sembla que és la realitat però que en veritat, tan sols és pols d'estrelles, literalment. Vull pensar i existir, i també vull sentir. Ho vull tot, però no vull res. El tot i el res. No sé què punyetes són, si els vull tenir o si els he adquirit algun dia de la meva vida. Vida. Vida és existència, i pensament, i sentiment. Vida ets tu, i jo, i tot. Tot. Què cony és tot Júlia? No vull saber-ho, no vull.

 Tan sols vull saber si demà em seguiran brillant els ulls com ahir...

Peace.

GO

Tot ha perdut, de sobte, el seu color original. Blanc i negre. I no se quin és el blanc i quin és el negre. El gris ha estat eliminat dels mapes (momentàneament). I si no existeixen el blanc i el negre? I si el blanc és alhora negre? Llavors, quin seria el gris si aquest és una mescla de blanc i negre? Cada neurona del meu cap correspon a un laberint etern on no existeix el temps i les cortines estan posades. No sóc. I en cas de que no sigui, ja sóc, perquè reconec el concepte de ser. Doncs així tot és i tothom és. Qui és tothom? Tothom som tu i jo, som nosaltres i són la resta, però també són els qui no coneixem (que esperen a la finestra). Forat negre. Tot desencaixa. Game over.

Peace.

yellow

(8:50)

Desencaixa. Poseeix un factor ocult que desconec i això em desconcentra. 

Entra l'aire fred per la finestra, fent-me sentir part d'algun ecosistema perdut.

Llibre groc a mà.

Peace.

Ocean, stone

Trobes la pau, per uns instants. En la seva llum, en el seu somriure, en la seva presència i també en la seva absència. Oblides per uns instants, que ets al món físic i patent, i traspasses els pensaments a un altre món d'ideals fora cadenes ni consciència. Dus cercant la realitat més factible i estable fa tanta estona que, al topar-te amb aquesta, t'estimes molt més la realitat desordenada i incoherent d'abans. És poc coherent, fent ús de redundància. Sembla tan poc real que necessites trobar un suport físic i mental que no et permeti caure, abandonar-te als seus braços.

Peace.

Joguines

Te'n canses, de tot. Excepte del que realment és important. Com amb les joguines, un dia ens agradàren però, passen els anys i ja no ens ve de gust construir blocs de lego ni fer puzzles. Però sempre en tenim una especial, una o dues, i excepcionalment tres, que no ens cansariem mai d'elles. Doncs així amb tot. L'eterna pregunta és, com saber què o qui és important i què o qui no. És curiós com elegim amb els dits de la mà aquelles persones que marcaran un abans i un després dins el nostre món. Hi hauria d'haver un tipus de mecanisme, així es farien estudis i percentatges sobre com trobar gent compatible amb nosaltres. Malgrat tot, no hi ha mecanisme, i és millor que mai se n'inventi cap. Perquè cada generació, cada nova persona que neix dia a dia, cometrà els mateixos errors i encerts que molts altres ja han viscut, i així i tot mai se'n cansarà de viure, sempre tendrà esperança dipositada en el nou demà, sempre cercarà la llum a l'horitzó.

Peace.

Transparent

Volia fugir, contra tot món i univers existent. Eren les set del matí d'un divendres i volia partir lluny de casa, de la ciutat, del "país", volia fugir de tota separació patriòtica. I la llum es veia tan a prop. Podia veure com les fulles dels arbres ballaven la dansa que les caracteritza, i com els primers raigs de llum del Sol em saludaven a l'altra banda del cel. El lloc on havia estat tota ma vida em semblava tan llunyà, i era aquí al costat. Casa nostra i tot em semblava tan llunya, i em trobava dins aquesta. Tot em semblava llunyà, espès i confòs, excepte tu. Tu eres per a mi la làmina transparent, el filtre que eliminava tot mal dia, tot mal moment. No sabia d'on venies, qui eres ni què pretenies esser en ma vida. Tal volta això era el més interessant, que no en sabia res. Bé...l'únic que sabia era que en volia saber alguna cosa més, de tu, és clar, de la teva transparència incipient.

Peace.

Finestres

Persones meravelloses que mai coneixeràs t'esperen allà, impacients per veure si t'hi acostes, a la finestra. Miraràs per la finestra i veuràs ocelles encadenats al cel i arbres al terra. A vegades els arbres es creuen ocells i els ocells cauen a terra. Les arrels d'aquests primers prenen el vol, s'aixequen de la ciutat i del camp i es rebel·len a estar en quietud eternament; i les ales de les aus es desintegren parcialment, creant així una pluja que renova el dia a dia. No podras creure tanta mala sort, però just en el moment d'arribar al cim del cel, o de col·lidir amb l'asfalt dur com la roca, intervendrà quelcom, algun factor il·legible per als humans, i et tancarà la finestra tal i com tu la vas obrir, amb aquell senzill moviment de canell. No deixis mai d'obrir finestres.


Peace.

Dimitri Shostakovich

http://www.youtube.com/watch?v=ZYhZVqODYsI

263

Cordes, cordes que t'atrapen, cordes que t'allunyen. Cordes que t'acaronen, i d'altres que et justifiquen. Cordes que et protegeixen, cordes que t'escanyen per veure't sofrir. Cordes que faries més curtes si poguessis, i d'altres que tallaries si en tinguessis l'oportunitat. El món no és més que una inmensa xarxa de cordes, on tot té connexió. Però... tal vegada no sigui tan inmens, ja que si la corda que ens subjecta es trencàs, no hi hauria cap món vàlid per a mi.


Peace.

Voldria

Voldria veure'm reflectida en el mar, brillar tant com les estrelles, fer veure que a mi, mai se'm cau el món a sobre. Però tinc il·lusió dipositada en el nou demà, conducta un tant ingènua per part meva. La nit s'imposa sobre mi fent brillar la Lluna. Les pàgines d'aquest escrit em guardaran el secret i mentre tancaré els ulls, suaument, deixant que el fil dels somnis m'estiri i se m'emporti amb ell, allà on no pugui veure't ni recordar-te, on no pugui anhelar-te.

Peace.

Grocs

Canvia coses, canvia a persones (com jo)

Peace.

Treute'l

Tic-tac. Les paraules no són dignes d'expressar això, aquest tic-tac. Ens sentim esclaus del temps, de cada dia més, però en canvi sembla que no sabem viure sense aquest, que el nostre rellotge aviat passarà a ser una part del teixit corporal. Treute'l, treu-te el rellotge, tal volta demà ja serà massa tard.

Peace.

Avui serà per a mi.

Tinc exactament 15 minuts per escriure això, aquí, ara. Sembla que avui no em fa ganes escriure, Paraules buides. Avui tiraré la casa per la finestra i deixaré que penji del fil de l'improvització. Avui miraré al present, mirare l'ara i l'aquí, per poder escoltar com aprèn a bategar el meu estimat cor. Avui deixaré que el cos se'm buidi de prejudicis i males connexions: l'ompliré amb aquest aire fresc que arriba per fi a la ciutat (si així podem anomenar-la). Avui no podré estar-me mil hores pensant en qui sóc jo sense la dependència perquè estaré posant en pràctica la meva capacitat de reacció. Avui és dia quatre d'Octubre, i són les 14:41 (14:43 quan faig la revisió). Avui no és dia de ser racional, és hora de començar pel principi les coses (o tal vegada era en final?). Tant se val, avui serà per a mi, tan sols per a mi.


Peace.

Estimat lector (o no),
el més el·loquent hagués estat publicar aquesta com a primera entrada de Paraules buides, però vaig trobar de vital importància introduir-me dins aquest món amb "Llum"."Llum" va tenir, té i tindrà una gran repercusió en el meu dia a dia (ja sabeu alguna cosa d'aquesta "Juls" que signa les entrades). Tu ets llum, jo també. Tots tenim un raig de llum que en els moments d'adversitat ens il·lumina. Cada un de nosaltres brilla d'un color, intensitat i forma diferent, però malgrat ens sembli que sen's ha apagat la llum, aquesta sempre hi és. Alguns creuen que vas pel carrer, disfrutant de la vida, i trobes la teva llum de sobte. No és així (tranquils, és molt més senzill). La llum és dins teu. Pensa-ho bé, mai t'has preguntat què és aquesta força que, quan et sembla que no t'aixecaràs mai, que tot està perdut, t'impulsa a seguir endavant? Els amics són llum, la família és llum, tu ets llum. En síntesi, la llum sempre hi és però no sempre podem veurer-la, l'hem de trobar.
Paraules buides necessitava aquesta petita introducció a la llum. Ara, si encara no heu tancat la pàgina i heu decidit seguir llegint, m'agradaria parlar-vos d'això, de Paraules buides. Té un significat molt extens que intentaré resumir en unes poques línies. 
El primer que sen's passa pel cap al llegir un blog aparentment anònim, signat amb un pseudònim (que pot ser el nom del blogger o no), són unes preguntes de tipus: com és el creador d'això? Quin aspecte té? Quines són les seves aficions? D'on és? Quina edat té realment? Ho sé, són molts d'interrogants en pocs segons, però no passeu ànsia, tota pregunta du al costat una resposta. Així doncs, si és el cas que no sabeu la resposta de cap de les preguntes anteriors, sou benvinguts a Paraules buides; i si és el cas que em coneixeu, sabeu la meva identitat (que no és cap secret), on visc i l'edat que tinc, també sou benvinguts aquí i anau amb aquest avantatje. De tota manera, Paraules buides va sorgir d'un dia molt confòs, un dia de formular-se moltes preguntes i per tant, n'està ben relacionat amb els interrogants quotidians. 
Cada escrit o fragment publicat aquí no pretèn imposar cap llei de vida a ningú, ni tampoc té la intenció de convèncer a ningú de res. El que pretenen els mots de Paraules buides és que tu, estimat lector (o no), els omplis amb la teva llum pròpia. Els miris d'adalt a baix, de banda a banda, i n'agafis allò que et sembli més interessant.
Si encara no has tancat la pàgina i segueixes llegint, et desitjo que t'hagi aportat alguna cosa nova aquesta petita presentació de Paraules buides, que ja arriba al seu final. És un plaer escriure sabent que hi ha gent com tu que arriba fins a l'últim mot de la teva creació. Continuaré escrivint paraules buides, per a que tu les omplis.

Peace.

Llum

Llum. Tenia encara un regust metàl·lic, i vaig saber que sempre hi és. I trobarem un ésser que brilli del mateix color que nosaltres, i ens farà brillar més que el sol. Cerca-la, és dins teu.


Peace.